Cartes

Manel Fortis escriptor

Dues persones discuteixen. Estic d'acord amb el que diu una d'elles. Apuja el to de veu. Crida i, sense canviar els arguments, ja no té la raó.

Les formes són importants. L'educació, el respecte, el to... Sempre he pensat així. Puc tenir raó, però si crido, ja no la tinc. Escoltava una entrevista a Toni Nadal, entrenador del gran campió tenista Rafael Nadal, i, a part que em va sorprendre molt la seva qualitat moral i de valors, hi va haver una explicació sobre una trobada casual que va tenir amb una dona que es dedica a la política que em va ratificar en les meves idees. Ell explicà que en trobar-se en un aeroport aquesta dona, ella li va dir que quin orgull era tenir un mallorquí com en Rafael Nadal, que donava exemple de correcció, educació, respecte i valors allà on anava. Ell li contestà que li sorprenia molt que precisament ella valorés tant aquestes característiques d'en Rafael. Ella no va entendre el perquè i ell li explicà.

- Com és que valoreu aquesta manera de fer i en canvi vosaltres, els polítics, us comporteu de manera totalment diferent?

- Nosaltres no podem comportar-nos així.

- Sí que podeu... inclús diria més, hauríeu de comportar-vos sempre així. Amb respecte, amb educació, amb correcció.

Jo «salvaré» els polítics d'àmbit municipal de pobles i ciutats petites i algunes dignes excepcions d'algun polític d'àmbit nacional, però jo, per culpa de la manera de fer de la gran majoria de polítics, no voto ni votaré. Jo, de jove, havia votat socialista i ara em faria vergonya. Més tard vaig votar Jordi Pujol i no calen comentaris. Més endavant, Esquerra Republicana i, sense arribar als límits dels altres, tampoc em van deixar content.

Segueixo les notícies, m'interessa el meu país, estic dolgut, emprenyat i amb por per viure en una societat on hi ha presos polítics (grandíssima injustícia contra ells. Que no m'agradin o que no hi confiï no treu que no es mereixen viure el que estan vivint), però jo no col·laboraré donant el meu vot a cap partit polític. Jo no crido ni demano que no voteu. Feu el que us sembli millor. Només dic que jo no voto. Mani qui mani, em fallaran igualment...

Jo també!

Pere Vehi Contos Cadaqués

El recent boom de revelacions d'abusos sexuals per part de religiosos catòlics i d'alguna altra secta contra menors d'edat m'anima a escriure aquesta carta on relati alguns episodis que vaig viure de nen, entre els anys 1964 i 1970, mentre estudiava com a intern número 107 al col·legi La Salle de Figueres, conegut com «els Fossos».

Cada matí, a uns 30 interns que ocupàvem es dormitori col·lectiu en aquest internat, mos feien passar per sa dutxa. En sortir-ne, l'«hermano José», conegut com «en Pep» -que, ironies de la vida, també era es professor de francès i responsable de la infermeria- mos feia obrir el barnús per «comprobar si nos habíamos duchado» i algunes vegades me va comentar «que no me había secado bien» i m'ajudava.

D'aquells anys d'internat, que van suposar un gran esforç econòmic per als meus pares, només m'enrecordi haver passat fred, gana i maltractaments.

He contactat amb La Salle per veure si em podien ajudar amb es cognom de l'«hermano José», però es veu que no els interessa...

Recordo molt bé dos passatges d'un des llibres de lectura que teníem i deien: «Dejad que los niños se acerquen a mi» i qui ho va escriure es deia Sant Marc i l'altre d'un escriptor anomenat Sant Pau en una carta als corintis els va dir «...Satanàs pot venir vestit de blanc...» i ara em recordo de l'alcalde d'una petita ciutat a dintre de Roma... qui sap??

Els discapacitats, els grans oblidats

Arcadi Casañas Girona

Soc discapacitat i estic a favor de la república i el feminisme però sento que el tercer sector és el gran oblidat i les grans desigualtats que patim. Som persones amb sensibilitats especials, això no implica que siguem ciutadans de segona. Discapacitats en lluita, cansats de ser els grans oblidats per les administracions. Lluitem pels nostres drets.