10 de abril de 2019
10.04.2019
Diari de Girona

Una d'indis

09.04.2019 | 23:55
Una d'indis

Quan érem petits els dissabtes al migdia estàvem pendents a la cartellera que es penjava al bar del Centro Catòlic, escrita amb lletres admirables pel senyor Guardia, en la qual s'anunciaven les dues pel·lícules que projectarien en el cinema parroquial. Si llegíem que una era «d' indios» exclamàvem crits d'alegria i ho propagàvem perquè els amics se n'assabentessin. Les nenes no se n'alegraven, atès que només volien pel·lícules d'amor o comèdies. Fins als 13 anys, tots els dies festius, al cine parroquial.

Teníem classificats els films per ordre de preferències. Les més bones, les de l'oest americà, les més dolentes, les d'amor; si eren històries d'amor musicals, encara pitjor. Al mig d'aquests dos extrems, un gran ventall de gèneres, com el lector llegirà d'aquí a poc.

El cinema costava una pesseta i les mares ens en donaven dues, una per a l'entrada, l'altra per al berenar. Les nenes seien a l'esquerra, els nens, a l'altra banda. Prohibit canviar-se de lloc. A la mitja part dos homes passaven amb una panera plena de llaminadures, xufles, pega dolça i xuixos molt ensucrats i oliosos. Vaig adonar-me que me'n podia guardar una i durant la setmana em comprava llepolies, fins que la mare ho va saber i no li agradà gens el que feia; des d'aquella setmana la paga es reduí a una pesseta. Anys després em digué que s'havia equivocat i que li sabia greu; li vaig agrair la sinceritat. M'ho va compensar perquè ma mare era justa i molt generosa.

Les millors eren les pel·lícules de l'oest americà, també anomenades de pistolers, d'indis i vaquers, encara no havíem incorporat al nostre vocabulari el mot cowboy, ni western. L'important era la presència d'indis de cara pintada amb plomes al cap i com més en sortissin més ens agradava. Ens identificàvem amb els soldats i els pistolers perquè els indis figuraven ser els dolents, sempre tractats com uns salvatges molt cruels, que cometien tota mena d'abusos, robatoris, traïcions i maleses de tot tipus.

Ens havíem après els noms d'alguns actors John Wayne, Alan Ladd, Henry Fonda, James Stewart, Gary Cooper, Tony Perkins i d'actrius sols recordo el nom de la Sofia Loren perquè a la meva cosina Agustina, molt guapa i agraciada, tothom li deia que s'hi assemblava molt. Quan jugàvem a barallar-nos i ens tiràvem fletxes o pedres sempre un s'identificava com en John Wayne, en Charlton Heston o l'Alan Ladd. També empràvem el nom «una d' indios» quan volíem desacreditar una explicació fantàstica, amb el mateix significat que «un sopar de duro» o «més fals que un duro sevillano».

La que més m'entendrí va ser Flecha rota (1950), amb en James Stewart, en la qual els « rostros pálidos» signen un tractat de pau amb els « apatxes» (els nadius), altres companys optaven per Horizontes lejanos (1952) i Fort apache (1948) amb en John Wayne i en Henry Fonda. El meu germà Lluís assegurava que les dues més bones eren Murieron con las botas puestas (1941) d' Errol Flynn i Solo ante el peligro (1952) amb Gary Cooper.

Molts anys després en el Collell vaig compartir habitació amb en Ventura Pons (un noi solitari i estrany: no jugava a futbol) que es convertiria en director de cinema, vaig xerrar molt amb ell de pel·lícules i m'avergonyí de la meva pròpia ignorància i frivolitat, no em vaig agradar gens, perquè ell sabia molt bé del que parlava i elogià Johnny Guitar de Nicolas Ray amb una intrèpida Joan Crawford, que no havia sabut valorar. Desdenyà amb raó les que m'havien seduït. Jo era un cap verd, ell, un noi ben documentat.

Les de por ens delectaven gairebé tant com les d'indis i les que ens commogueren més foren Los crímenes del Museo de Cera, La mano que aprieta, Yo confieso, Pánico en la escena i Crimen perfecto, d' Alfred Hitchcock; en canvi, La ventana indiscreta, com que no la vàrem entendre, no ens va agradar.

Les africanes eren les segones que més ens abellien si hi sortien feres salvatges i traïdores, lleons, cocodrils, hipopòtams, fins i tot hi vèiem tigres, malgrat que sols se'n troben al continent asiàtic. Volíem veure-hi batusses entre negres i exploradors blancs. Dues ens van captivar: Cuando rugue la marabunta, que hi sortia en Heston, el noviet de la meva cosineta Margarida, i Las minas del Rey Salomón, amb Stewart Granger i la preciosa i delicada Deborah Kerr (la nòvia del meu amic Joan).

Les de pirates i de mariners ens emocionaven i crec que la raó cabdal és que molts de nosaltres no havíem vist mai el mar i veure la seva immensitat amb aquelles pujades i baixades que feia fent trontollar els vaixells ens resultava inexplicable. Dues em van impressionar molt: Moby Dick d'en John Huston, amb Gregory Peck i Orson Welles, i La isla del tesoro.

Les que menys ens satisfeien eren les històriques, amb les excepcions de Los diez mandamientos, Quo vadis?, Ben-hur, només aplaudíem aquelles en què hi havia guerres. Aquestes, més que les de pistolers, eren les que més disgustaven les nenes.

(Reconec que acostumava a dir «fer l'indi», una expressió menyspreativa i ordinària; un dia mentre feia classe de Ciències Socials se'm va escapar dir «fer l'indi» i un eixerit alumne -que encara no sabia que era d'extrema dreta- amb tota la raó del món em va renyar, crec que mai més ho he pronunciat i em suggerí que en lloc de fer l'indi, digués fer el ximple, el beneit o el cafre. Però l'alumne més savi de l'aula -que sabia que era del PSUC- va corregir-lo, advertint que els cafres són també indígenes del sud d'Àfrica que a més d'aborígens eren negres. Déu del cel, com he enyorat aquells alumnes!)

Acabava la sessió de les dues projeccions amb un filmet d'en Charlot, del Gras i el Prim, que al poble els dèiem el Fati i el Sec, o amb dibuixos animats; si no ens en donaven, protestàvem molt i sortíem enfadats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook