El meu pare treballava amb una arada romana, / les espatlles com una espelma inflada / lligada entre el solc i les esteves. / Els cavalls estiraven en espetegar la llengua». En aquests versos, el poeta nord-irlandès Seamus Heaney ens parla d'un món antic que ens resulta cada dia més aliè. Un home nascut als anys setanta, fins i tot en els primers vuitanta, sabrà del que parlo. Aquest home pot mirar cap enrere ?l'estiu, la sega, els camps ressecs, la recol·lecció de l'ametlla, les hores detingudes sota la calor? i reconèixer en la seva infància un temps i un espai que no distava tant dels versos d'un poeta clàssic. La mecanització de la vida rural ja havia iniciat el seu camí, però les mans encara s'afanyaven sobre la terra; al costat dels porcs, les gallines picotejaven el terra i, en arribar la nit, cap tauleta interrompia la conversa dels homes. La naturalesa encara conservava els seus noms, que s'usaven amb normalitat, sense la pedanteria urbana de l'ecologisme. Els nens ja no treballàvem al camp, però sí percebíem la seva immensitat i el difícil que era dominar-lo, fer-lo petit i humà. Per als romans, les paraules «pagament», «pàgina» o «pau» comptaven amb una etimologia comuna que apel·lava a la terra llaurada, domesticada amb esforç. En sentit estricte, la mirada de Heaney cap al seu pare és la pròpia d'un nen fascinat per la virtut del treball. «Desitjava fer-me gran i usar l'arada, / enfortir el meu braç, tancar un ull. / L'única cosa que feia era seguir / la seva àmplia ombra per la granja. / Jo no era més que una nosa, topava, queia, / sempre parlotejant. Però avui / és el meu pare qui ensopega sense parar / darrere meu, i no s'allunya mai».
Els cicles de la natura reflecteixen el desgast del temps. Poc queda d'aquest món ?clàssic, romà, primitiu i civilitzat alhora?, que un dia va ser també el nostre. Al voltant d'un televisor, una família mira a estones una pel·lícula, cadascun abstret en els seus assumptes: els whatsapps incessants dels mòbils, els jocs de l'iPad, el flux de notícies que dispara Telegram. No es tracta d'un judici malenconiós, sinó una descripció de la realitat. El món canvia i amb ell la sensibilitat dels homes. Durant segles, es podia llegir Horaci o Virgili com si fossin contemporanis. Les estrelles del firmament, el so del vent entre els salzes, el fluir de l'aigua en els rierols, la cara clivellada dels camperols, la mort dels nens, la repetida fecunditat de les famílies obstinades a sobreviure, la immensitat de les distàncies, la lentitud de la vida..., tot tenia un significat comú. Avui, cada vegada menys. O si ho té, serà d'una manera diferent; diguem-ne que de segona mà, fruit de la intel·ligència però no d'una experiència directa.
A mesura que ens anem deslligant del passat ?em refereixo a una sensibilitat, al cultiu de certes emocions?, ens allunyem també del cor mateix de la cultura. L'important, explica George Steiner, és que no furtem als nostres fills la possibilitat de conèixer aquest món antic que ens ha conformat: la música de Bach i Beethoven, de Mozart i Schubert; la gran literatura de Shakespeare i Cervantes, del Dante i Homero; la pintura de Velázquez i Rembrandt, de Vermeer i Cimabue... Un món on les emocions encara feien arrels en la lentitud i la sorpresa, en la recerca d'un sentit en el cosmos i en l'exemplaritat de la virtut. «L'única cosa que feia era seguir la seva àmplia ombra per la granja», recorda Heaney. També nosaltres ho hauríem de fer amb aquells que van admirar el més alt i digne de la civilització.
