La primavera electoral ja és aquí i amb ella tot el soroll propagandístic, mediàtic i especulatiu que aquells pocs votants que encara es prenen seriosament allò del sufragi universal voldrien tenir. Com sol ser habitual, des de fa una pila d'anys, a cada nova convocatòria d'eleccions, els principals implicats no fan altra cosa que embrutar-lo amb verborrea ignominiosa, calúmnies de parvulari i la indecent permissivitat d'unes falsíssimes promeses que ho són perquè no impliquen cap obligatorietat a complir-se. I aquí pau i després glòria. I a sobre, els que fa temps que no volem entrar en aquest joc perquè estem cansats d'aguantar tanta estafa, tanta gent autoproclamant-se defensora de la seva democràcia amb discursos i gestos que no ho són gens, a un sistema que és molt lluny de l'única màxima democràtica real que és «una persona, un vot», estem obligats a votar perquè, si no, a banda de caure sobre nosaltres el pes de les set plagues de l'Apocalipsi perdrem també el dret a dir res, a queixar-nos, a opinar! Perquè clar, no importa que tots paguem impostos i hàgim de suportar la ineptitud i la ineficiència administratives, dia sí, dia també, així com les excuses d'uns altres de per què no s'ha pogut fer el que es va prometre: som escòria, el paradigma del detritus social. Si aquestes conductes i argumentaris del correcte demòcrata no són una mostra del «cunyadisme» polític de sempre que sona cada vegada que hi ha eleccions, doncs «no hase falta desir nada más», com deia el filòsof.
Però aquest desprestigi de la democràcia, el seu consegüent afebliment, dona ales als autoritarismes, clar. És la llei dels vasos comunicants. O la de Murphy, ara no n'estic segur. El cas és que els demòcrates de soca-rel ja no en fan prou amb esperonar el vot amb ultimàtums demodé, amenaçant el populatxo que si no es vota, pujaran aquests o guanyaran els altres. Els demòcrates de soca-rel, independentment de la ideologia que defensin, hauríem de preocupar-nos abans d'apuntalar els fonaments del mateix joc democràtic, perquè som els que tenim realment -almenys de moment- la clau per dignificar-lo, per depurar la deixadesa i les actituds que l'han empantanegat durant els darrers lustres. Si els extremismes tornen en forma de reconquestes de saldo o de revolucions bolxevics de basar xinès, ho fan també les mediocritats, el veí, l'amic o el familiar amb una ametlla com a cervell que es presenta cofoi a omplir o liderar una llista. I tot això no pot ser, ni de bon tros, responsabilitat tan sols d'aquells que no volen votar, només faltaria, ho és del fet que la democràcia, el patrimoni més universal que tots i totes tenim, està dèbil i malalta des de fa molt i ningú fa res per redreçar-la. Pot semblar que hi és i que va fent, i que ho aguantarà tot, com la Notre-Dame, però un dia s'incendia perquè no se n'ha tingut cura com es devia. I cau. I després què? Qui serà el veritable responsable? Un accident?
