La situació actual ve marcada pel judici i les eleccions. El judici avança i demostra, dia rere dia, el fracàs de la política. Si les declaracions inicials dels acusats anaven des dels que creuen que tenen un rol històric-profètic fins als que simplement es defensen de les acusacions, les declaracions dels testimonis són d'allò més variat. Si els polítics espanyols del moment tiraven pilotes fora, els membres dels cossos de seguretat (espanyols i catalans) ens relaten els fets des de vivències diverses. Es va desfent el relat de bons i dolents. Com a observador crec que les declaracions confirmen que el procés va ser una cosa improvisada portada per uns líders irresponsables que van enardir i llançar al carrer una part de la població de Catalunya i els van deixar a la intempèrie i unes associacions creades a l'escalf d'aquest moviment ciutadà van prendre el control. Els líders (siguin polítics o d'associacions) van mentir i no han assumit les conseqüències. Ni van dir la veritat abans, ni la diuen ara. Tenen por que els en demanin comptes. He dit en aquest diari que crec que la presó preventiva ha estat exagerada i que el millor serien penes d'inhabilitació per a aquests líders (polítics i d'associacions) que foren irresponsables. Perquè hem de passar pàgina del judici, trobar nous dirigents i noves perspectives. Necessitem crear les condicions per tornar a la política en majúscules, per intentar tornar a cohesionar la societat catalana i donar-li un futur.

I de cara a les eleccions ens trobem davant d'una baralla soterrada entre els partits independentistes que paralitza la seva actuació futura. Les cartes dels dirigents empresonats deixen clar aquestes contradiccions. La realitat és que la tardor del 2017 es van creuar totes les línies democràtiques: sessions parlamentàries del 6-7 de setembre saltant-se totes les regles de joc, convocatòria d'un pseudoreferèndum sense cap garantia democràtica i finalment declaració unilateral d'independència, la DUI. Tot això condiciona el present perquè no hi ha presos polítics sinó polítics presos pel que van fer (per les idees ho haurien estat fa temps perquè s'ha parlat d'independència i s'ha defensat en eleccions des de fa molts anys). I mantenir que quan un guanya unes eleccions té un mandat popular que li permet desobeir la legalitat és antidemocràtic perquè la democràcia sols es garanteix amb el compliment de la llei i amb el respecte als que no els han votat (que aquí a més són majoria). L'actual judici és la prova que no hi ha solució judicial. La falta de visió política dels independentistes i del govern Rajoy ens ha portat a aquest atzucac. I ara, com tants cops, tothom mira a les esquerres i especialment als socialistes per trobar respostes, per trobar sortides. Si ho creuen així, passin del pensament al fet i votin amb consonància.

Què ens proposen els diferents partits en la campanya que acaba de començar? Les dretes ho resolen (?) de forma fàcil. Apliquem un 155 permanent, la resposta autoritària de sempre, la mà dura. Saben, sabem que no soluciona el problema però és simple i clara i pot donar-los vots. Les esquerres i especialment els socialistes proposen diàleg dintre la llei, un diàleg iniciat ja pel govern Sánchez. Quin és el problema? El problema fonamental està en el món independentista que no s'aclareix. Les cartes dels dirigents empresonats ho certifiquen. Primer diuen que no es penedeixen de res i que ho tornarien a fer, mantenen oberta la via de la desobediència, el dret a l'autodeterminació i la unilateralitat sabent que fan impossible el diàleg polític perquè cap govern acceptarà aquestes condicions. Continuen fent un càntic a un suposat mandat democràtic, una divisió entre bons i dolents des del profetisme (som un exemple per al món, han conculcat drets fonamentals, etc.) i des del «bonisme» pactista (volem el millor per a Espanya, som els únics partidaris del diàleg, els altres no volen el diàleg o són uns covards, etc.). Però la veritat és que la baralla entre exconvergents i ERC amb el permís de la CUP, l'ANC i l'Òmnium no els permet dir la veritat a risc de ser titllat de traïdor i perdre vots. Entre els exconvergents mana un fugat que o bé es pensa que encara som a la tardor del 2017 quan Catalunya bullia o bé viu en la nostàlgia. Pensaments erronis per fer política. Puigdemont és un cadàver polític i tot el temps que triguin a donar-lo per amortitzat serà temps perdut. Els d'ERC viuen un somni, poden guanyar unes eleccions a Catalunya. Sembla que volen passar pàgina però com fer-ho sense que els que van llançar al carrer i les associacions a qui van cedir part del poder no els diguin traïdors i deixin de votar-los? I amb un cap de llista com en Rufián resulta difícil saber què faran. Són els que van impedir que en Puigdemont convoqués eleccions? Són els que van impedir un govern d'esquerres (Comuns-ERC-PSC) potent a Barcelona? Són els que manen a Catalunya amb la dreta corrupta, deixant-los elegir presidents com Puigdemont o Torra? Són els que han dinamitat el govern Sánchez, que apostava pel diàleg i per uns pressupostos socials que complien amb l'estatut? Resulta difícil saber de quina ERC estem parlant. Ara diuen que volen negociar, diuen amb la boca petita que renuncien a la unilateralitat i no posen línies vermelles, però la seva història no els avala.

I per decidir el vot no oblidin «les xifres darrere els llaços grocs» de les quals ens parlava Beatriz Silva en aquest diari, perquè no podem oblidar que la política ha de servir perquè els ciutadans puguin viure millor i els greus problemes socials que avui tenim a Espanya i a Catalunya demanen solucions urgents.