DIssabte

Sons d'ultratomba

El festival Sons del Món exhumarà aquest estiu, a la Ciutadella de Roses, a Boney M o el que queda d'aquell grup disco dels setanta. En realitat en queda ben poca cosa perquè, de fet, mai va ser massa res aquell tercet d'impostors antillencs que xisclaven Ma Baker i Daddy cool i que murmuraven disbarats com El Lute o Rasputin.

Dels components originals queda Maizie Williams. De Liz Mitchell l'últim que se'n sap és que cantava en vells països soviètics o a Groenlàndia. Mentre que Bobby Farrell, un cantant que no cantava, de pit còmicament borrallut i amb un cabell com la capçada d'un lledoner sense podar, ja fa anys que cria malves. El van trobar mort l'habitació de l'hotel Ambassador de Sant Petersburg, a l'avinguda Rimski-Kórsakov, probablement la vegada que el bo de Farrell més a prop va estar del veritable talent musical.

L'exhumació pop està agafant dimensions bufonesques. No em refereixo només a Bohemian Rhapsody, que ha convertit un cantant mort fa quasi 30 anys en la revelació de la dècada. Ni tampoc a concerts de tribut a Michael Jackson, a Elvis o altres cadàvers distingits. Quan em pensava que ho havia vist tot, exhumen Boney M, un grup que no va ser ni quan era. I segur que estarà ple!

DIumenge

Matar els pobles

Durant el 2017 no va néixer ningú en aquests 9 pobles de les comarques de Girona: Fontanilles, Palau Santa Eulàlia, Sant Andreu Salou, la Selva de Mar, Setcases, Toses, la Vajol, Vilamaniscle i Susqueda. La política sempre arriba tard a tot, si és que hi arriba. Ara els polítics es dediquen a parlar del que anomenen Espanya buidada, Catalunya buidada o també la Girona buidada. Parlen d'aquests territoris perquè també hi ha en joc escons, alcaldies o regidors d'ajuntament, i no pas perquè els preocupi el més mínim el seu futur perquè ha estat la política qui els ha destruït. La política ens ha anat concentrat en grans ciutats per tenir-nos més a l'abast. Com els ramats o les macro granges de porcs. Als pobles hi ha més desconnexió sobre la propaganda i les tendències. Sempre hi ha hagut més ànimes lliures.

Durant els anys 60 del segle passat va començar un projecte de destrucció dels pobles que encara avui continua. S'estan convertint en residències de dia, amb poblacions cada dia més envellides o més nombroses al cementiri, i en les segones residències dels qui s'ho poden permetre.

DIlluns

Lloret perdut

Cal donar per perdut Lloret de Mar. Lloret ja no forma part d'aquella Costa Brava de l'imaginari romàntic planià. Blanes tampoc perquè ja fa anys que és una ciutat més de l'extraradi de Barcelona. I Tossa de Mar... depèn del dia. Si els Sopa de Cabra haguessin de tornar a escriure l'Empordà -aquesta vegada sense aquella ignorància geogràfica de joventut- haurien d'escriure: «Nascut entre Tossa i Portbou, molt tocat per la tramuntana».

Aquests dies continuen les queixes contra l'ampliació de la carretera C-32 per millorar l'accés a Lloret venint de Barcelona. No té cap sentit oposar-s'hi. Lloret és ara mateix una ciutat mal girbada i mal comunicada. Li cal aquesta carretera. Com li caldria el tren i serveis més proporcionats.

Afrontem la realitat i donem Lloret de Mar com a poble perdut de la Costa Brava. Rendim-nos i cedim-lo, juntament amb Blanes, al Maresme, concentrem-nos a protegir amb radicalitat el que queda de costa.

DImarts

Naus d'extermini

La sorprenent acció d'un nombrós grup d'animalistes a un escorxador de Riudellots, amb l'alliberament de matinada d'uns quants porcs que anaven a ser liquidats, va molt més enllà d'un l'assalt protagonitzat per aquesta gent de cara trista i greu (en general els animalistes tenen cara trista i transcendent).

Deixant de banda les consideracions que es puguin fer sobre si el futur passarà per continuar menjant animals com els arcantrops, hi ha una realitat poc retratada: l'obscuritat de la indústria càrnia. Aquelles eficients naus d'extermini i esquarterament, situades en llocs discrets, convertides en grans negocis a base de lúgubres polítiques laborals i que fonamentalment contracten immigrants temerosos de perdre els papers. Aquesta indústria per sobreviure necessita mantenir la població en una ignorància en general volguda. Un amic que ha treballat anys en càrnies gironines em va dir: «si veus un escorxador en acció no tornes a menjar fuet en tota la teva vida».

L'acció d'avui crec que és el principi d'un moviment que tot just comença i que probablement vagi sumant adeptes.

DImecres

Investigar bombers

La Guàrdia Civil investiga 3 responsables dels bombers de Girona perquè suposadament van participar en una protesta davant de la seva comandància a Girona l'endemà de l'1 d'octubre de 2017. Això arriba després de transcendir que també investiguen votants de l'1 d'octubre a qui la mateixa Guàrdia Civil va bastonejar, donar puntades de peu, arrossegar pels cabells i aterrir durant aquelles tenebroses setmanes d'estat d'excepció de facto d'octubre.

Els bombers són una part fonamental de la seguretat d'un país i sovint treballen amb els cossos policials. Em temo que ho té difícil, per no dir impossible, la Guàrdia Civil per recuperar una mínima afecció entre una part substancial de l'entorn.

DIjous

Romans i encaputxats

Avui m'he trobat romans i encaputxats desfilant pel carrer Nou de Girona. M'hi he estat fixant i he vist que es prenien molt seriosament la comesa. Fins i tot les dones manaies que, per primera vegada, s'enfundaven l'uniforme de legionari. És la primera vegada que veia desfilar els Manaies a Girona, després de quasi 30 anys vivint en aquesta ciutat. He de reconèixer que tinc molts perjudicis per les processons de Setmana Santa. En general no m'interessa el folklore, sigui religiós o pagà. No m'atrauen ni tan sols els esquelets de Verges, tot i l'aire gore que tenen, amb aquells sinistres nens esquelet que dansen.

DIvendres

El cornut

Dic que no m'interessa el folklore en general. Exceptuant alguns casos, com el ball del Cornut de Cornellà del Terri, que sempre he trobat fascinant per la capacitat d'un poble de passar-s'ho bé amb una tradició d'arrel terrible i amb una posada en escena còmica. Sobretot trobo encantador que un adolescent es presti a empeltar-se unes monumentals banyes de sàtir, ballar amb una pubilla i després desaparèixer tots dos corrent a través d'un carreró.

Es desconeix què passa després quan arriba el fos a negre. Però els sàtirs ja sabem com les gasten. A diferència del que es pugui pensar, el ball del Cornut, que enguany quasi acaba amb una desgràcia, quan ha caigut l'arbre de Maig enmig de la plaça, commemora una de les grans victòries del poble sobre els poderosos: quan es va posar fi al dret de cuixa que tenien els miserables senyors feudals durant l'Edat Mitjana, que podien disposar sexualment de les noies fins i tot durant la mateixa nit de noces.