22 de abril de 2019
22.04.2019
Diari de Girona

El bipartidisme PSOE-Vox

22.04.2019 | 00:05
El bipartidisme PSOE-Vox

El Front Nacional francès llanguia en els anys setanta. La seva florida es va produir en la dècada següent. Va aconseguir els dobles dígits d'on mai s'ha baixat durant la presidència del cardenalici Mitterrand, casualment o no. El suspicaç Chirac es negava a considerar una coincidència l'auge de la ultradreta, que li mossegava una quota de votants als conservadors moderats. Sempre va pensar que els socialistes del PSF apadrinaven vergonyosament l'FN, per fer mal per via indirecta al seu adversari natural. Si la política admetés les moralitats, caldria recordar que els dos partits tradicionals han desaparegut a efectes pràctics. En canvi, la dinastia Le Pen manté intactes les seves aspiracions.

La campanya del 28-A ja ha tingut lloc durant almenys tres anys, però la postcampanya cursa amb paràmetres similars a la realitat electoral francesa des de fa dècades. És a dir, el protagonisme compartit per l'estrident Vox amb un partit més racional que emocional, el socialisme que ha recuperat de l'exili a Pedro Sánchez. El bipartidisme PSOE-Vox no necessita traduir-se en la victòria de tots dos per delinear el debat polític, reduint a comparses formacions més campanudes. De fet, el neofranquisme guanya si entra en massa al Congrés; els socialistes necessiten un marcador voluminós.

Escoltant Cayetana Álvarez de Toledo a la seva revisió de l'acte sexual contra Irene Montero, la ment viatja instintivament als excessos de la candidata de Vox. Tret que no concorre per la formació ultradretana, sinó en nom del PP de tota la vida. Malgrat això, potser el radicalisme conservador ha descobert el seu Le Pen, perquè Abascal no té el carisma dels grans populistes. El genet es veu clarament superat en verborrea per l'aristòcrata, que confessa l'ímproba tasca que afronta per millorar els resultats populars a Catalunya. A l'altra riba, el beneficiari del reflux que provoca la dreta colèrica és el PSOE. No hauria de ser l'alternativa obligada, però forces com Ciutadans han abdicat del seu paper amortidor.

En el flamant bipartidisme, els socialistes s'avancen en les enquestes i els ultradretans al soroll. Sense necessitat de comunicar-se, PSOE-Vox polaritzen l'atenció social i arraconen les restants formacions, que haurien de reclamar com a mínim un protagonisme proporcional. Fins l'almoiner Tezanos auxilia el PP, tot prometent-li que no es materialitzaran els resultats que al seu CIS li ha costat tres-cents mil euros calcular. Aquesta setmana, la dualitat acceptada per la ciutadania donada la seva propensió a les estructures binàries també ha patit un revés judicial respecte als debats, que no reformarà la temptació bipartidista.

El bipartidisme impropi en curs és una seqüela del desmantellament de l'original, després d'una breu experiència bifrontista. Espanya es troba a una setmana d'unes eleccions en què el més ben situat de PP i PSOE obtindrà un resultat inferior al collit habitualment per tots dos. És a dir, no serà el campió sinó el menys dolent, amb dades que avergonyirien els socialistes i populars de les dècades pretèrites. Per arrodonir l'exigència de l'espectacle, i davant el defalliment de Ciutadans i Podem, aflora un nou emergent. El partit revelació de la postcampanya és el JEC, perquè l'activisme de la Junta Electoral Central li garanteix unes desenes de diputats.

La intromissió de la Junta en els debats televisats gaudirà d'avals indubtables, però el protagonisme creixent d'aquest organisme dificulta la llibertat màxima de confrontació que exigeix ??la convocatòria electoral. En un país amb clara propensió a l'ordenancisme estèril, la intervenció constant dels àrbitres junteros renova la por de la censura prèvia. La literalitat de l'exclusió de Vox d'un debat torna a beneficiar els protagonistes hegemònics. Amb l'audiència pendent de la pantalla triada per Sánchez, la ultradreta pot presentar-se com a víctima sense dir res. El neofranquisme és sostenible des del punt de vista energètic, no es desgasta.

Els partits més significatius havien acceptat el debat a cinc en una cadena privada, amb la mateixa normalitat que la majoria social. El gir propiciat per la Junta no altera el protagonisme a dos, pels evidents errors d'altres aspirants. A Casado només el vol com a president del Govern la meitat dels votants del PP. El ciutadà Rivera no actua com a candidat, sinó com a analista. Pablo Iglesias es mostra envellit i paternalista, els estralls del contracte esclavista hipotecari. Vox desplaça els seus veïns romanent ociosament al marge, i deixant que populars i ciutadans difonguin els seus missatges apocalíptics. L'únic consol és que el pitjor és molt atractiu, però no sempre està a l'altura de les expectatives.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook