Les xarxes socials permeten una reacció immediata a gairebé tot: es produeix un succés, o algú diu una cosa susceptible de ser replicada, i automàticament es genera una resposta massiva que adopta formes ben diverses. Guanyen de carrer les ocurrències, no sempre enginyoses. Hi ha qui creu en el poder de la ironia o l'anàlisi més o menys acurada dels esdeveniments, però acostumen a proliferar les sentències preventives i l'afirmació pontificada. La cosa és que sempre hi ha algú o alguna cosa a criticar, sobretot quan es tracta de política. Aquests dies de campanya (sort que ja s'acaba!) han estat molt representatius de tot això, perquè s'hi barrejaven els soldats digitals de les respectives opcions ideològiques amb les opinions espontànies dels usuaris que es limiten a comentar l'actualitat. Aquesta campanya, l'objectiu preferent de les ocurrències d'uns i altres eren els partits de dretes. Amb raó, perquè quan les dius de l'alçada d'un campanar i la teva única oferta programàtica és portar-te a viure a «Mad Max» no deixes gaire marge a l'empatia. Però s'ha produït un fenomen que és molt preocupant sigui quin sigui l'objectiu de les ocurrències: convertir la ridiculització del físic en part del discurs. Riure's del físic d'una persona, sigui quina sigui la seva ideologia, és una demostració d'indignitat i intolerància que converteix qui ho fa en tot allò que pretén criticar. Sovint acotem aquest tema a l'educació de nenes i nens, perquè és a curtes edats que es comença a manifestar i si no es detecta a temps, és una màquina imparable de generar traumes i trastorns. La crueltat crea monstres, sobretot interiors, i t'acompanyen tota la vida. Veure aquests insults basats en el físic a piulades i rèpliques de gent presumiblement adulta és la constatació de com de baix podem caure en una societat que s'indigna molt ràpidament per qualsevol fet, però a vegades frivolitza sobre coses que no tenen punyetera gràcia. El problema és que a Twitter també els ha fet, o n'ha estat còmplice, gent de contrastada intel·ligència i sensibilitat que ha sucumbit a la temptació de l'exabrupte immediat. Critiqueu els polítics per les ximpleries que poden arribar a dir, per com de retrògrada és la seva visió del món, pel seu afany de limitar-nos les llibertats individuals i col·lectives, però deixeu els seus cossos en pau. Perquè al final respectar les singularitats pròpies i alienes és la millor manera de torpedinar els discursos involucionistes, obcecats a construir una realitat uniforme, encarcarada i despullada de matisos.
