Quan surto del diari m'instal·lo a la barra del Fogons, a veure si a còpia de cervesa, mulates i música llatina, oblido el judici del Suprem. Vana esperança, ni allà hi ha manera de desconnectar. Es diria que la propietària, la Nancy, tria la música segons la jornada viscuda al Suprem. Per exemple, avui que ha declarat el mosso Albert Donaire, no pot ser casual que soni a tot drap la Becky G, cantant Mayores, un tema que diu coses tan tendres com « a mi me gustan más grandes, que no me quepan en la boca», que remeten a aquest agent. I no em refereixo només a les fanfarroneries, que és clar que de tan grosses no li caben a la boca, només cal comparar els tuits que publica amb el seu acoquinament davant del tribunal, sinó a coses més tangibles. Sé de què parlo. A Madrid, si no vas amb compte i deixes clar de quina mida vols el bocata calamares, et colen un mini i te'l cobren a preu de maxi, és millor advertir que t'agraden grans, com devia fer Donaire en l'estada a la capital. I com la Becky G., que es devia trobar en la mateixa tessitura en algun viatge a Madrid, tan impressionada va quedar que ho va immortalitzar en una cançó.

No, no és casualitat que soni Mayores. I menys si tot seguit, com per deixar clar la Nancy que no es perd detall del judici, els bafles del Fogons escupen la Thalía cantant « no me acuerdo, no me acuerdo, y si no me acuerdo no pasó», sens dubte dedicada també a en Donaire, ja que és la frase que més repetia com a testimoni. És cert que aquesta amnèsia afecta també els testimonis i acusats -tots neguen la realitat amb l'argument que no la recorden-, però un espera que almenys un policia que de boqueta es vanta de ser un valent soldat per la república, tingui un mínim de dignitat. Que aquell gall no es torni tan de pressa a ulls vista de la mida d'un pollet de granja, que esperi almenys a la segona reprimenda del president del tribunal, que fins el meu fill de nou anys té més valor, que el mosso Donaire es deu posar a plorar si per fires el fan pujar al tren de la bruixa, pobret. Si amb aquestes canyes s'ha de fer una república, poden esperar asseguts els seus promotors.

Però tampoc no hem de ser tan durs. Albert Donaire és un pobre noi de poble que, ves què havia de fer a la vida, es va fer policia, cosa que als pobles sempre atorga un plus de popularitat i estalvia acabar llaurant un camp. El problema dels narcisistes és que no en fan prou de ser populars al seu poble, necessiten alguna cosa més, així que es va inventar un engendre anomenat «Mossos per la República», com podria haver creat «Mossos pel ball de saló», d'alguna manera ho ha de fer per destacar en aquest injust món meritocràtic qui no posseeix cap mèrit. Amb un nom cool com aquest i alguns tuits que mostrin indestructible patriotisme -més alguna foto insinuant, que un no és de pedra i no tot ha de ser política, la fama està servida, que ser mosso per a dedicar-se només a tasques policials és poca cosa.

Però, ai, va voler la mala fortuna que un dia hagués de declarar davant d'un tribunal, i allà va quedar clar que en Donaire era valent només a les xarxes. I, és clar, un veu el trist paper que fa, tenallat per la por, i es pregunta en mans de qui està la nostra seguretat. Si el tal Donaire ens ha de defensar mai de res, potser l' Abascal tindrà raó i més val que ens armem fins a les dents nosaltres mateixos.