Després d'uns segles d'hegemonia castellana, no ens adonem de fins a quin punt hem interioritzat les maneres de Castella. El judici al Suprem n'és un bon exemple i, en concret, la compareixença del mosso Donaire. A les xarxes, Donaire anunciava heroïcitats típiques del milhomes però un cop a lloc es va comportar com un xaiet desvalgut. No els va caldre ni tan sols d'amenaçar-lo amb el poltre, com sí van fer al segle XVI amb el pilot portuguès Nuno da Silva, fill de Pals, qui tot i que li estiraven les extremitats fins al límit de quedar-se baldat per sempre més va negar l'acusació dels inquisidors, afirmant un cop i un altre entre dolors inimaginables que Francis Drake l'havia segrestat. El milhomes Donaire, però, es va desfer amb dues frases amables del jutge Marchena.
Del compareixent no en sabia gairebé res. Només que teníem un mosso que volia fer-se notar, com si fos més català i republicà que ningú. Per experiència, el diagnòstic és que ens trobàvem amb un altre cas d'histrionisme provocat per la fe del convers, i mai no en vaig fer cap cas. Tampoc no en sabia res, de la seva intimitat, perquè ni jo ni ningú n'ha de fer res, i és així que vaig poder entendre què volia dir l' Albert Soler amb l'entrepà de calamars. Però Donaire no, i va disparar sense mirar, a la castellana, imaginant conxorxes editorials i revivint Los Sitios, argúcia típica dels necis. Donaire té el meu permís per dedicar-me un vídeo titllant-me de fill de puta cap amunt a canvi que després demani disculpes sinceres tant als treballadors d'aquesta casa com als milers de lectors gironins que mai de la vida voldrien reviure la ignomínia d'una altra dictadura. Que Donaire se signifiqui en públic però no admeti cap crítica ni cap opinió divergent ens advera de quin tipus de república té al cap. A principis del segle XX, la perspicaç historiadora Zelia Nuttall va sospitar de la confessió de Nuno da Silva. Es va plantar a Plymouth, ciutat on residia Francis Drake, i va examinar el registre civil. Va trobar que un cop lliure, el portuguès va tornar amb el corsari. No l'havia segrestat! Ell sí que va ser valent, tot i el martiri, i la seva feina fosca, digna i persistent, com la que ara fan milers i milers d'independentistes catalans, va ser clau perquè Anglaterra esdevingués una potència mundial. Donaire hauria de plantejar-se seriosament què pretén: una república o likes al seu Facebook? El que és ben cert és que si l'objectiu real és la independència, gent com el mosso Donaire fan més nosa que servei.
