Ha tornat la il·lusió de votar com si d'un Nadal electoral es tractés. La gent fent cua per escollir joiosa el desè guanyador i dipositar-lo a l'urna. El premi va ser matiner, perquè abans que les meses comencessin a cantar les paperetes ja havia triomfat la democràcia amb una participació històrica. Però en democràcia l'important no és només participar, sinó també guanyar i escassos són els que s'acontenten a votar en blanc. La il·lusió és que la teva papereta sigui la premiada, bé per celebrar la victòria dels teus, bé per assaborir la teva contribució a la derrota dels contraris. Després de la frustració de tantes promeses incomplertes, per a molts ciutadans la il·lusió es redueix a això últim, quan no a la pura abstenció. Per aquest motiu els líders s'esforcen a alertar del perill que guanyi el contrari.
Segurament si no s'hagués produït un govern a Andalusia gràcies al suport de la ultradreta, la mobilització de l'esquerra no hauria estat tan alta, però aquesta vegada el perill es va percebre com a present i clar. No va fer falta que el PSOE jugués a fons amb aquest missatge. A més, el treball li va venir rodat per la lluita entre el PP i Ciutadans per veure qui era més anti- Sánchez i la de tots dos amb Vox per erigir-se en el partit més aspre i carpetovetònic.
El resultat electoral té diverses lectures. La victòria de Pedro Sánchez, com l'anterior de Zapatero, és en gran part exògena. Cert que després de molts anys va renéixer la il·lusió en l'esquerra per treure's del damunt tanta frustració, però també per treure's del damunt les dretes a les urnes, poques vegades tan impertinents, arrogants i perdonavides com en la passada campanya electoral. La il·lusió es va combinar amb la indignació. Això vol dir que Pedro Sánchez no ha rebut un xec en blanc i que ha d'esmerçar-se a governar sense que el suflé s'ensorri.
L'estrepitosa caiguda del PP es pressentia no tant pels casos de corrupció o pel viratge cap a la dreta més rància -el seu electorat ho aguanta gairebé tot- com per la fugida cap a Ciutadans de destacats militants. Com va succeir al PSOE amb Susana Díaz i Pedro Sánchez, les primàries entre Soraya Sáenz de Santamaría i Pablo Casado van aprofundir en la crisi del partit i Ciutadans s'ha convertit en l'alegre porta giratòria dels que es veuen desnonats. Caldrà esperar a les pròximes eleccions autonòmiques i municipals, però allà on Pablo Casado s'ha enfrontat a les juntes locals del PP imposant els seus candidats pot ser que rebi la mateixa medicina.
Una altra conclusió, al fil dels dos primers partits, és la derrota de la vella guàrdia. José María Aznar va baixar de l'olimp per ajudar Casado a refundar un PP sense complexos. El va animar a ficar-se en la baralla de galls de la dreta i va sortir plomat. El desastre del PP devia glaçar-li la mirada; aquesta que ningú podia aguantar mirant-lo la cara, segurament perquè en veure-la molts van desviar la vista cap a les altres dretes. Una cosa semblant ha passat a Felipe González i, sobretot, a Alfonso Guerra. Les seves discrepàncies públiques amb Sánchez van armar el guió de campanya de Ciutadans. Sens dubte, Rivera acolliria gustós Guerra a les seves llistes. Per fortuna per a Sánchez, els electors socialistes, com en les primàries del PSOE, no van fer cas a l'antany cèlebre triler i avui oracle del nacionalisme espanyol.
Els que resten valor als 123 escons aconseguits pel PSOE no s'adonen que les majories absolutes són cosa del passat, igual que les que aconseguia en audiència Televisió Espanyola quan no tenia més competència que les televisions autonòmiques. Avui han vingut per quedar-se altres partits tant d'àmbit estatal com autonòmic. L'èxit de Ciutadans és important i segurament deu molt a haver estat el mur de contenció del separatisme a Catalunya. No ha aconseguit sobrepassar el PP, encara que és possible que ho aconsegueixi a les autonòmiques, perquè en aquest àmbit conserva encara la virginitat de no haver governat. Ja veurem quan ho faci, perquè una cosa és donar espectacle amb cares conegudes i una altra donar blat.
No hi ha res pitjor que presentar-se dividit davant l'electorat i aquest pecat el va pagar car Unides Podem. Pablo Iglesias va apedaçar una mica els traus del seu partit durant els debats electorals. Semblava Pablo caient del cavall antisistema per abraçar la Constitució i pot ser que uns no ho desitgessin i altres no el creguessin.
Finalment, l'avanç dels partits nacionalistes i independentistes és una esmena a la totalitat de les polítiques de la dreta i a la seva concepció d'Espanya i de la seva organització territorial. La política de confrontació des de tots dos bàndols no és la solució, és El Problema, amb majúscules. Sánchez està obligat a caminar pel filferro, com al seu dia Adolfo Suárez, i, igual que ell, ho tindrà difícil si l'oposició, lluny de donar suport a un pacte d'Estat, es dedica a desestabilitzar-lo. Per fortuna a Vox no li han crescut les urpes com voldria i seria desitjable estar atents perquè la desil·lusió no porti de nou a l'abstenció, perquè el gat pot convertir-se en tigre.
