Després d'un calamitós intent de torejar amb la crossa de la ultradreta, el Partit Popular ha descobert, de sobte, que és un partit de centre. De moment ha centrat el seu lema per a les pròximes eleccions i ni tan sols és improbable que acabi afegint el concepte a la seva marca, en actitud Partit de Centre Popular, Partit Popular Centrista o qualsevol altra variant que se li acudeixi als assessors de Pablo Casado.
«Centra't, home», sol dir-se als estudiants poc aplicats, ja sigui per mandra, ja per hiperactivitat. Més o menys, això és el que li aconsellen ara tots els notables del PP al pobre Casado, si bé seria injust no admetre que algun -com Alberto Núñez Feijóo- ja li va fer aquesta advertència quan el jove líder va començar a desbarrar sobre l'avortament i totes aquestes qüestions que descentren a qualsevol.
Lluny de fer cas a la veu de l'experiència, Casado va optar per acostar-se al toro de Vox, que lògicament acabaria per empitonar-lo amb tanta festa nacional, tanta cacera i tanta processó. El debutant va confondre el centre amb fitxar el fill d'Adolfo Suárez per il·lustrar la seva candidatura, sense calcular la possibilitat que el seu número dos a la llista podria obrir la boca. Tan aviat ho va fer, va començar a pujar el preu del pa i a encarir el vot al seu partit.
Ara torna, o això sembla, l'esperit de l'UCD, que al cap i a la fi va ser el primer partit que va governar a la restaurada democràcia de 1977. A la Unió de Centre Democràtic muntada des del Govern per Adolfo Suárez (el de l'aeroport, no el seu fill) li pertany cronològicament la patent d'aquest espai polític. És cert que el seu fundador havia estat ni més ni menys que l'últim secretari general del Movimiento; però aquestes són anècdotes pròpies de la peculiar transició espanyola a la democràcia.
Detalls d'època a part, el partit era bastant de centre, admetem-ho. Una dreta pura, com l'Aliança Popular de Fraga, no hagués legalitzat al Partit Comunista en aquells anys difícils, quan Espanya vivia sota la permanent amenaça del cuartelazo i dels fatxes amb botes. Que aquells sí que eren fatxes de veritat, per comparació amb la seva actual paròdia.
L'UCD va morir gairebé sobtadament, però el seu model va ser imitat per tots els partits que van venir darrere, fins avui mateix. El primer a acostar-se al centre va ser Felipe González en convertir en socialdemòcrata un PSOE encara ancorat llavors en el marxisme. González va remetre a Espanya a l'OTAN, va tranquil·litzar empresaris i militars i es va guanyar l'electorat centrista amb èxit suficient com per tirar-se catorze anys consecutius a La Moncloa.
També a Aznar, que avui va de paio dur, el va centrar en el seu moment Jordi Pujol fins al punt de fer-li suprimir la mili i traspassar als Mossos d'Esquadra el control de la Seguretat i el Trànsit a Catalunya. Zapatero es va descentrar una mica, amb els resultats de tots coneguts; però després va venir el centrista Rajoy a restablir la tradició.
Ara és Sánchez el que s'ha beneficiat del seu involuntari gir al centre, propiciat per l'escora cap a la dreta més extrema de Casado, qui, després de l'escarment, ha decidit que el seu és centrar-se també. Amb Ciutadans jugant igualment en aquesta posició, molt és de témer que aviat hi hagi overbooking al centre; però aquesta no és mala notícia. Pitjor seria que continuéssim, com fins ara, amb les batalletes de la Guerra Civil. Que ja només donen per a documentals de La 2.
