Vaig sentir a la tele que a Facebook hi ha més morts que vius. I Facebook és un país inventat pràcticament ahir. Quan tingui un segle d'existència, si no s'ha autodestruït abans, serà un cementiri colossal. Ara mateix fa pudor ja de cadaverina. Que estrany!
En acabar d'escoltar la notícia vaig entrar a la xarxa social i vaig buscar amics difunts per confirmar que continuaven allà com si no hagués passat res. I allà estaven, una mica silenciosos, és clar, perquè ningú s'havia ocupat d'actualitzar els seus perfils. Semienterrats, com qui diu. Mentre els seus cossos físics es descomponien en les tombes de marbre del costat d'aquí, les seves existències digitals es mantenien més o menys en peu. És urgent la creació d'uns estudis universitaris dedicats a l'arqueologia digital. Necessitem gent capaç de moure's entre les ruïnes de les pàgines web abandonades i dels comptes de Twitter o Instagram desatesos perquè ens expliquin com era la vida d'aquests pioners del món virtual, quins eren els seus hàbits, per què de sobte van deixar de penjar fotos o missatges. Hi ha material suficient per a la creació de jaciments digitals i començar les excavacions. A veure qui és el primer a trobar un Atapuerca del costat d'allà que s'omplirà de seguida de visites i de seguidors i de dits amb el polze alçat.
Entre tots els morts de Facebook, sent legió, deu haver-hi històries apassionants i il·lustratives de la nostra evolució des dels últims anys del segle XX fins als nostres dies. Sembla poc temps per a la pràctica arqueològica de sempre, però és molt si tenim en compte que en aquest univers el temps corre infinitament més de pressa que en l'analògic. Va tenir internet els seus neandertals, els seus homo erectus, els seus habilis, els seus sapiens? Ja no entro a la xarxa sense imaginar-me-la com un immens oceà de cadàvers vivents de la comunitat; tard o d'hora, jo mateix en formaré part. Potser, mentre els meus ossos cremin a la incineradora, hi haurà usuaris que retuitegin els meus escrits. No és només que a internet no existeixi la mort, és que no podries suïcidar-te, encara que volguessis. Vet aquí una curiosa forma de condemna de caràcter borgià.
