A banda de Quim Torra, que és qui materialment tanca cada nit amb pany i forrellat les presons dels polítics presos, hi ha Elsa Artadi, que mentre pel darrere va dient a Barcelona Global i a l' establishment que és la seva dona a Barcelona, pretén ara presentar-se a alcaldessa com una incendiària d'Arran, amb l'argument -si és que això és un argument- del bloqueig total a Madrid, i és així que ha prohibit que Quim Forn concedeixi entrevistes i faci declaracions. Tal com Laura Borràs culpa Jordi Sànchez dels pèssims resultats que Convergència obtingué a les eleccions generals, quan diu que «semblava d'ERC», per la insistència amb què l'agitador reclamà durant tota la campanya fer política a Madrid i un diàleg sincer amb l'Estat, Artadi vol controlar sense esquerdes el missatge d'aquests dies, i assessorada per Jaume Clotet, que compta els seus assessorats per cadàvers - Carretero, Puigcercós, el talòs del Quico Homs i aquella absurda musa del president Mas que fa dir-se Neus Munté-, ha tancat el seu cap de cartell en una doble presó d'ostracisme i de silenci, per fer-li així encara més amarg el seu arrest.
El cinisme amb què Artadi vol explotar la llàstima pel pres i la crueltat i la mala llet amb què el menysprea ha generat tota classe de tensions entre tots dos, que de moment no s'han fet públiques, per la lògica d'inferioritat de condicions amb què Forn afronta aquesta batalla i per l'agressivitat amb què Artadi i els seus camàlics busquen totes les formes de silenciar el candidat en la solitud de la seva cel·la. És el vell cinisme d'Artadi, el mateix que feu servir per ser la més diligent col·laboradora de l'aplicació de l'article 155 i després a la tarda ser la més encesa apologeta del fugat de Waterloo, i va anar fins i tot a Bèlgica a oferir-li el seu consol i qui sap si alguna cosa més, sempre segons les cròniques més picants que en aquell moment es publicaren. Una anècdota menor, però que explica molt bé Artadi, és que essent com és una noia riqueta de l' Upper Diagonal, volgué fa poc fer-se la proletària i va dir que anava en metro, com si dir que vas en metro fos una declaració de principis, que en el fons és el que pensem els que no el prenem mai. Toni Bolaño, en una entrevista a Televisió Espanyola, desemmascarà l'enredada quan li va preguntar el color de les línies 1 i 4. No va saber respondre i quedà com la mentidera que és: tan falsa en les seves pretensions proletàries com en les independentistes, perquè tothom sap que no es pot ser a la vegada la representant de les 100 famílies de Barcelona i la més bèstia a la marxa de les torxes de la vigília de la Diada. Jordi Graupera va explicar ahir que, dies abans de l'1 d'octubre, la nostra Elsa va demanar-li que li escrivís una suspensió de la declaració d'independència.
Artadi vol guanyar fent-se la maulet per governar com Miquel Roca. Vol exprimir Quim Forn per cobrar com Sánchez Llibre. Vol tornar al pujolisme però passant per Waterloo perquè l'èpica d'una república, que ella és la primera que sap que no existeix, li doni cobertura estètica i moral per poder arrambar per sota amb els guanys de l'autonomisme, i fer que la gran roda del peix al cove, que tan meravellosament ens va anar, torni a funcionar.
Forn prou feina té a defensar-se, i prou malament ho passa privat de llibertat, com per a sobre haver d'aguantar les humiliacions d'una pija de les Brigadas Blanquiazules que ve ara a donar-li lliçons de democràcia i de llibertat. La bonhomia de l'exconseller, i el seu respecte a la jerarquia, fa que sigui molt prudent en l'expressió del seu malestar. No és que hagi llançat la tovallola, però no està en la seva naturalesa fer res que pugui perjudicar ni el seu partit ni la seva causa; i Elsa Artadi, que ho sap, se n'aprofita per acabar de marginar-lo com la madrastra a la Ventafocs.
Artadi contra Forn és el capítol més descarnat del procés. Les porres del primer d'octubre, la instrucció del jutge Llarena i el judici del Suprem formaven part del joc i eren fàcils se preveure, d'anticipar, d'entendre segons en quin escenari volguessis anar a parar. Que Espanya respondria, i es defensaria, i de la manera més contundent, calia ser un gran imbècil per no saber-ho. Però que una facció dels independentistes es dedicaria a mercadejar amb el patiment dels qui assumiren risc i caigueren, i que ho farien amb aquesta impudícia i amb aquest acarnissament, això no ho hagués pogut endevinar ni jo, que conec la pasta barata i defectuosa de què estan fets molts d'aquests: Artadi, Agustí Colomines, el pollastre Clotet i no només ells.
El procés en la seva fase de descomposició està resultant un apassionant viatge per les més baixes passions dels que, com ha succeït en cada naufragi, s'hi apuntaren quan semblava que guanyaven i ara corren com les rates i traeixen qualsevol lleialtat -i el que calgui. Tot començà amb Puigdemont, al capdavall, aquella tarda de diumenge en què es fugà mentre li havia ordenat el seu Govern que l'endemà anés a treballar. I mentida sobre mentida, crueltat sobre crueltat, fins la clau de la cel·la de Forn que Artadi ha llençat al riu perquè ningú no pugui trobar-la.
