Un mal hàbit propi de la nostra contemporaneïtat, i que les xarxes socials ens han ajudat a visibilitzar molt durant l'última dècada, si és que no en són també part responsable, és l'afició que tenim per generar expectatives i alimentar-les. El fet d'accedir a una tribuna pública on tothom té dret a dir la seva, encara que sigui una autèntica bajanada, per un costat està molt bé perquè podem conèixer gent nova, compartir i debatre opinions, assabentar-nos de fets que, segurament, no haguéssim imaginat mai i, potser el més important, insultar a tot aquell que no gosi pensar com nosaltres, cosa que està molt bé perquè ens posa en safata d'or una via per desfogar-nos de l'acumulació d'estrès i altres misèries personals. Qui no hagi caigut mai, caràcter amunt, caràcter avall, víctima de l'embriaguesa evasiva d'aquestes aparents i suposades utilitats tecnosocials, que ho digui amb un gif de desacord. O que em bloquegi directament i sense passar per caixa. Per altra banda, però, depèn de com, si no tenim en compte aquest punt d'artificialitat, si no salvaguardem la seva falsedat inherent i primària, oculta, majoritàriament, rere pseudònims eroticofestius o noms falsos -alguns més ben trobats que d'altres, cert-, correm el risc de ser engolits per aquella clàssica sentència materialitzada en fantasmagòric aiguafort goyesc que diu que el somni de la raó produeix monstres.

Arribats a aquest segon i més estès pla de la realitat social que ens arrossega i ens influeix, l'expectativa ha esdevingut aquest gran monstre a combatre. Parlem i discutim tant les coses, i encara més aquelles que tenen poc o gens d'interès que, moltes vegades, la majoria sense adonar-nos, l'únic que fem és atribuir-ne una rellevància desmesurada, hiperbòlica, botir-les amb arguments cridaners però molt superflus que les converteixen en involuntàries ofrenes al déu del hype. És realment en aquest calaix de sastre on es confonen realitat i ficció, on preval la subjectivitat emocional, l' influencer pseudoexpert i el meme absurd per damunt de l'objectivitat, la ponderació i la informació contrastada, on hem de trobar la veritat del món que ens envolta? Doncs anem llestos perquè al final, l'hòstia que ens cau a sobre quan la trobem, generalment despullada i lliure d'artificis, és de traca.

Deien els positivistes lògics de principis del segle XX que la base del coneixement vertader era la comprovació científica i el correcte ús de la lògica, ítems substituïts pel rumor i l'emoció desfermada dels positivistes hipermotivats d'avui. L'exemple més recent ens l'han posat aquesta setmana tots aquells futbolers que ja es veien celebrant, exultants, la nova Champions del seu equip a la ciutat de l'etern rival. I que dur ha estat el bany... de realitat. Si generar expectatives i engreixar-les ja és mala cosa, encara ho és més empassar-se-les sense valorar totes les possibles conseqüències. Al carrer.