Em refereixo a Donald Trump, un president erràtic i imprevisible que ens està complicant la vida a tots tot i que no hem tingut l'oportunitat de votar-lo. Que les seves originalitats i sortides de to les pateixin els nord-americans és lògic ja que són ells els que l'han triat. El problema és que també les patim els altres.
Un cop conegut l'Informe de Robert Mueller que diu que no ha vist «col·lusió» entre Rússia i el president o el seu equip (però que no descarta diversos casos d'obstrucció a les investigacions), Trump s'ha llançat a una política exterior molt agressiva que probablement no respon als interessos ni del seu país ni del món, sinó a les seves pròpies ocurrències i a estretes consideracions electorals que tenen a veure amb les seves expectatives de ser reelegit per quatre anys més al capdavant del país més poderós del món, cosa que avui sembla molt possible perquè l'economia nord-americana va molt bé, la desocupació està en mínims històrics i perquè el partit Demòcrata no ha trobat encara un candidat fort per oposar-s'hi. Se'm posen els pèls de punta de pensar en quatre anys més amb aquest home a la Casa Blanca. I si al final continua és perquè els seus compatriotes ho hauran volgut. I que es foti la resta del món, que no haurà pogut opinar.
Ens complica a tots la vida perquè posa en risc la pau i la nostra seguretat, fa mal a les nostres empreses, disminueix les expectatives de creixement global, no combat l'escalfament global... i podria seguir, encara que tot això a ell no li importi. Per forçar la Xina a disminuir el seu superàvit comercial li puja del 10 al 25% dels aranzels sobre 200.000 milions de dòlars d'importacions en vigílies d'una ronda de negociació que oferia bones perspectives per tractar també altres temes que ens afecten a tots com propietat intel·lectual, accés a mercats o sistemes regulatoris. Trump acostuma a augmentar la pressió abans de començar a negociar a fi d'imposar les seves condicions i per això renega d'acords i d'organitzacions internacionals, que al seu parer limiten la seva capacitat de maniobra. Prefereix negociacions bilaterals, un a un en les quals pot imposar la fortalesa nord-americana sobre qualsevol interlocutor. El seu és el món d'«Amèrica, primer» i els meus interessos per davant de tot i de tothom, el món on el peix gran es menja el petit, el món de la realpolitik més descarnada. El plet comercial entre les dues majors economies del món alenteix les expectatives de creixement global de l'economia i del comerç i com a conseqüència ens empobreix a tots, que no tenim res a veure amb aquesta disputa.
Ara Trump ha decidit enviar una força aeronaval de combat al Golf Pèrsic perquè diu que l'Iran podria intentar tancar l'estret d'Ormuz, pel qual circula el 30% del petroli embarcat, com a represàlia per la decisió nord-americana d'impedir les seves exportacions de cru malgrat que l'ONU diu que Teheran compleix amb els compromisos adquirits en l'Acord Nuclear. Un acord que fa Orient Mitjà més segur i que els Estats Units han denunciat unilateralment fa un any sense respecte per l'opinió dels altres signataris. Hi ha tanta desinformació en aquest assumpte, tanta política interior nord-americana, tanta entesa sota la taula amb Israel o amb Aràbia Saudita, que un no sap el que de veritat hi ha de cert i d'inventat en les acusacions de Washington contra un país tan poc simpàtic com l'Iran dels aiatol·làs. Teheran ha respost amb una «reducció del seu compromís» amb l'Acord i amb l'amenaça de reactivar en 60 dies una part del seu programa d'enriquiment d'urani. S'imposen els falcons de Washington i de Teheran, la tensió creix i pot saltar l'espurna que ens porti a una altra guerra.
A Iberoamèrica Trump completa el treball de Nicolás Maduro, un altre impresentable que sembla obstinat a destruir l'economia veneçolana, prohibint les seves exportacions de petroli als EUA (300.000 barrils diaris) i no deixant-li altres opcions que exportar-lo a Rússia o la Xina, que només li pagarien un 30% del seu valor perquè s'adjudicaran la resta del preu a l'amortització dels quantiosos deutes veneçolans. Sense gasolina i sense diners no hi haurà electricitat i el país s'enfonsarà encara més. Trump també amenaça amb envair Veneçuela («totes les opcions estan sobre la taula», diu Bolton) com si fos Grenada o Nicaragua i oblidant la seva nefasta experiència iraquiana. Seria un gravíssim error que tothom condemnaria perquè aquesta crisi exigeix una solució política.
I amb Cuba Trump ha tret la pols a la vella Llei Helms-Burton de 1996 que cap president s'havia atrevit a aplicar i que fueteja l'Havana en els darreres dels inversors estrangers -i particularment espanyols- a l'illa. En aquest cas són els vots de Florida el que Trump té en la ment. EUA ha agafat el nefast costum de decidir per si sol una política (sancions a l'Iran o a Cuba) i després imposar-la a la resta del món, violant el dret internacional i sense importar-li el més mínim el que aquesta resta del món opini.
Ens té contents! No en tenia prou amb desacreditar l'OTAN, donar suport al Brexit, posar aranzels a les nostres exportacions... L'últim ha estat la seva oposició al fet que el Consell Àrtic reconegui el problema de l'escalfament global en la seva recent reunió a Finlàndia.
El que dèiem, aquest home és un perill públic.
