Ens ha deixat amb la discreció pròpia del seu ofici en Juan González Costas, un filantrop, benefactor de tots els gironins i de no pocs forasters que travessaven les nostres carreteres. Se n'ha anat sense Creu de Sant Jordi, quan d'altres amb menys mèrits la tenen, i sense ni tan sols ser pregoner de Girona, la ciutat que gràcies a ell va conèixer l'amor.

De pagament, però amor. En Juan era fundador i propietari del club La Paloma Blanca, nom d'inequívoques arrels artístiques i catòliques. Artístiques perquè des d' Alberti -«se equivocó la paloma», deia el poeta, que no sabia que a La Paloma Blanca no hi havia equivocació possible: els preus estaven perfectament estipulats- a Picasso, el colom ha servit d'inspiració als més grans. I catòliques perquè l'Esperit Sant va prendre forma de colom, i un colom va ser també qui va indicar a Noè que ja no plovia i podia descansar del viatge, igual que durant dècades, els camioners que albiraven a l'horitzó La Paloma Blanca, sabien que en una de les habitacions els esperava el repòs del guerrer. De pagament, però repòs.

No ha sigut casual que la mort el sorprengués en ple Temps de Flors. La Paloma Blanca competeix amb Temps de Flors per l'honor de ser l'esdeveniment que més visitants porta a Girona i la seva àrea metropolitana, si bé, salvant honroses excepcions, els clients d'una i altra institució no són els mateixos. Competeixen també per la simbòlica medalla de quin dels dos empeny més gironins a marxar del centre urbà, en el cas de les flors per fugir d'aglomeracions, en el de La Paloma per fugir de la rutina conjugal. Però, ai, mentre tothom reconeix els mèrits als responsables de la mostra de flors, en Juan s'ha hagut de conformar amb una minúscula esquela. Ell, que havia acollit a casa a la majoria de prohoms, polítics, clergat i empresaris gironins.

Gràcies a l'empenta d'en Juan, ni l'auge d'internet ni el dels pisos de senyoretes, que tants clubs de carretera han tancat -alguns d'ells veritables institucions- no van poder amb La Paloma Blanca, convertida en l'últim refugi dels puteros tradicionals. En Juan deixa vídua, tres fills, i un piló de senyoretes amb una gran incògnita sobre el seu futur professional. Això sí que mereix ajuts, Presidentorra, i no la ratafia.