Això d'enviar-nos missatges fa temps que se'ns n'ha anat de les mans. Sense el romanticisme implícit en les antigues relacions epistolars, que a més estaven regides per l'afany explicatiu propi del que sabia que convenia aprofitar bé el paper i el posterior enviament, les trameses via Whatsapp tenen d'entrada el problema que han devaluat el llenguatge. Ho ha fet a partir d'una paradoxa: afavoreixen una rèplica immediata i el simulacre d'una conversa presencial però, en canvi, s'han instal·lat en una aposta permanent per l'abreviació i la simplificació. No sé a vosaltres, però cada vegada que veig escrit una k o una q per substituir un que em venen ganes de llançar el mòbil al mar. Aquest estil de comunicació té molts avantatges, perquè al final quan s'utilitza amb un mínim de moderació permet, per exemple, saber on paren els impuntuals (és a dir, més de mitja població mundial, que aviat és dit), recordar a algú una cosa o que te la recordin sense haver de fer una trucada absurda, o fer gestions de feina sense haver de veure la cara de persones que no tens especials ganes de veure. Però el Whatsapp i les seves derivades han normalitzat un vici que té alguna cosa d'inquietant: això de «pots parlar?», aquesta pregunta que se't fa recurrentment quan l'interlocutor té ganes d'una conversa més llarga. En alguns casos té bona intenció, per descomptat, perquè qui la fa deu considerar que la teva quotidianitat laboral potser no et permet una interlocució més o menys sostinguda. Però aquesta sistematització del «pots» té alguna cosa de perversa, perquè si us hi fixeu mai, mai és un «vols». És a dir, potser no es tracta de poder, sinó de voler, de tenir les ganes de parlar del que sigui amb qui sigui. Aquest «pots parlar?» porta implícita certa inhibició de la voluntat aliena, perquè pressuposa que l'altre vol parlar, és clar que vol, però potser no pot. I si resulta que no vol parlar? Pot haver-hi milions de motius per no voler, i el principal de tots ells és justament que vivim esclavitzats per la sinergia permanent amb els addictes al missatge innecessari. Qui viu excessivament connectat a un telèfon sovint somia a cremar-lo, perquè acaba descobrint que la seva rutina s'articula, en gran mesura, a partir d'interaccions virtuals. Ningú no pregunta «vols parlar?» perquè els deu sonar molt afectat, massa seriós, i té un clar inconvenient: si la resposta fos «no», aleshores tota aquesta zona de confort que garanteix la virtualitat, aquest refugi que ens dona no mirar als ulls de l'altre, saltaria pels aires.
