La globalització comercial ens afecta encara que no vulguem participar de l'orgia del consum. Farà cosa d'un any vaig tenir necessitat de canviar un telèfon mòbil greument avariat per un altre, si és possible, de semblants característiques. És a dir, com més petit i lleuger, millor; i amb una oferta de funcionament que limités el seu ús a fer i rebre trucades, reproduir avisos i organitzar una mínima agenda de números d'interlocutors habituals.

Vaig desistir de demanar un model que no disposés de càmera de fotos i de vídeo perquè aquests dos serveis són d'implantació universal i, que jo sàpiga, no hi ha aparell que no els incorpori. Fins al punt que aquesta disponibilitat ha propiciat l'aparició de milions de reporters aficionats que, estant a primera fila de qualsevol esdeveniment mínimament noticiable, s'afanyen a difondre-ho a través de les xarxes socials avançant-se als professionals. I ja no hi ha succés del qual en qüestió de segons no arribin imatges a tot el món. Tant d'un atemptat terrorista, com d'un tsunami, un accident de trànsit, un tornado o qualsevol altre esdeveniment que mereixi ser recollit en imatges. Fins i tot s'ha arribat a la sofisticació de col·locar càmeres als cotxes i a les motos de carreres perquè els espectadors puguin sentir el vertigen de l'alta velocitat. I no trigarem suposo a fer el mateix amb els toros i els toreros perquè puguem observar més de prop la perillosa brutalitat de les faenas.

L'empleada de la companyia a la qual estic abonat em va obsequiar amb aquesta mirada de commiseració que es reserva als clients de certa edat. I després d'explicar-me que tanta simplicitat ja era impossible d'atendre a l'altura del desenvolupament tecnològic que hem assolit, em recomana canviar el mòbil avariat per un altre més gran d'una marca, Huawei, que jo desconeixia. En principi, jo vaig creure que era japonès o coreà del sud, però ella em va aclarir que era xinès. Passar d'un petit i manejable Nokia finlandès a un Huawei xinès amb format gairebé de rajola de xocolata em va semblar una decisió aventurada, però l'empleada em va tranquil·litzar. «No tingui por -em va dir-, avui gairebé tot es fabrica a la Xina». I la veritat és que, passat una mica més d'any i mig, tot va funcionar bé excepte la necessitat de disposar d'una bossa o d'una butxaca més ampla en jaquetes, abrics i caçadora per desplaçar-se amb el mòbil. Fins que la tranquil·litat s'ha vist alterada greument. Primer, amb la detenció al Canadà de Meng Guazu, filla de l'amo de la companyia que està sent reclamada pel Govern dels Estats Units com a sospitosa d'espionatge industrial. A l'espera de la resposta del Canadà a la petició d'extradició de la senyora Guazu -que està, de moment, en llibertat provisional-, cal unir la decisió de Google d'obeir l'ordre del president Trump de vetar els intercanvis amb Huawei.

Hi ha dos aspectes curiosos en aquesta guerra comercial. Primer, confirmar aquesta fal·làcia grandiosa de la suposada llibertat de mercat. I segon, meravellar-se que els capdavanters del nou capitalisme autoritari siguin els dirigents del Partit Comunista xinès. I enmig d'aquest embolic, què faig jo amb el meu telèfon?