Aquests dies tothom parla d' Iceta i de la bufetada que li han donat els independentistes. El meu article de la passada setmana acabava amb una frase que vam haver de suprimir; deia «Iceta, president del Senat, serà un bon homenatge a Pérez Rubalcaba perquè tots sabem que Iceta intentarà fer efectiu el llegat de Rubalcaba i la declaració de Granada, caminar cap a una Espanya més federal». L'actuació irresponsable i de falta de respecte als adversaris polítics per part dels independentistes i sobretot d'ERC va fer que s'hagués de suprimir. No és la primera vegada que els independentistes i en especial ERC són irresponsables. Ho foren a l'impedir convocar eleccions el 27/09/17 cosa que ens hauria estalviat el 155 i el judici que tots patim avui. Ho van ser quan van tombar els pressupostos de Sánchez ara fa uns mesos i tornen a ser-ho ara. La veritat és que els independentistes i sobretot ERC han demostrat que no són de fiar. I per rematar-ho el vicari Torra es va atrevir a dir que havien acabat amb Iceta.

Jo, al contrari, crec que inclús ens els moments més dolents sempre hi ha qui t'ofereix una flor, et diu alguna cosa agradable. Des d'aquí li dic a Iceta dues coses: la reacció de Pedro Sánchez (segur que consensuada amb ell) és impecable i la propera campanya de la Generalitat tindrà un Iceta candidat en plena forma (en part li han començat a fer la campanya i espero que Iceta, com a gran polític que és, ho sàpiga aprofitar). La suposada voluntat negociadora dels independentistes ha quedat molt tocada (inclús han aconseguit, un cop més, fer enfadar al PNB). La dels socialistes i el PSC, reforçada.

La pregunta política és, per què els independentistes han fet el que han fet? Hi ha l'explicació fàcil dels que diuen que és conseqüència col·lateral de la baralla entre Junqueras i Puigdemont per liderar l'independentisme. És cert que això hi ha influït però crec que hi ha més. Els independentistes no volen una reforma en sentit federal d'Espanya, no hi tenen interès i Iceta representava la voluntat de caminar en aquesta direcció. I si aconseguia avenços, podria ser que molts catalans optessin per creure que anàvem pel bon camí i que l'independentisme perdés suport. La resposta de Sánchez proposant com a President del senat Manuel Cruz, primer President de Federalistes d'Esquerres, crec que fa encara més inútil i incomprensible el refús a Iceta. Perquè Cruz, per a qui no el conegui, és un filòsof intel·ligent i tenaç i porta el federalisme a les venes.

Crec que els polítics, com l'art, la música, la literatura o la vida, s'haurien d'avaluar pel que són capaços de transmetre i, en el cas de la política, de fer. Hi ha polítics, llibres, quadres, etc. que m'estimulen, em descobreixen noves coses, m'emocionen o em fan reflexionar. N'hi ha que passen sense dir-me res, sense donar-me res, sense interessar-me ni estimular-me. Ara estic entre l'alegria d'una esquerra que estimula, que diu i proposa coses (Iceta, Coscubiela, Manuel Cruz o Errejón, per posar uns exemples, han escrit molts papers que m'han interessat) i una dreta i uns independentistes ( Casado, Rivera, Junqueras, Puigdemont o Rufián, per citar-ne alguns) que no m'han dit res estimulant, no proposen res, sols juguen a la contra, a posar pals a les rodes. Sense un canvi d'actitud de les dretes i els independentistes no hi ha camins de solució dels problemes de fons i el gran problema és que uns i altres estan més interessats en les seves baralles per l'hegemonia del seu respectiu sector (sigui entre PP i Ciutadans o entre ERC i PDeCAT amb el permís de l'ANC i Omnium) que en fer política a llarg termini, política de veritat. I aquí ens trobem a dia d'avui, pendents de les seves baralles.

A tot això la campanya per a la segona volta de les eleccions, la campanya per les municipals i europees està a la recta final i val la pena fer alguns comentaris. Deia la passada setmana que Europa necessita fer un pas endavant en la seva integració per poder tenir un paper en el nou món que ja tenim aquí i per combatre de veritat les desigualtats i els nous nacionalismes excloents. Les esquerres i en especial els socialistes en són els principals garants. Espanya ha tornat al nucli dur de la UE amb el govern de Sánchez i ho ha fet amb força. No sols el socialisme europeu mira Espanya amb esperança, sinó que molts dirigents europeus de totes les tendències democràtiques respecten el govern de Pedro Sánchez. Aquests dies n'hem tingut una altra confirmació. El president francès Edmanuel Macron acaba de fer unes declaracions dient que li agradaria treballar amb els socialistes espanyols a Brussel·les després de les eleccions (Rivera, que volia ser el Macron espanyol, s'ho hauria de fer mirar).

No vull acabar sense insistir en la lluita contra la desigualtat. Si a la nostra societat, sigui en àmbit europeu, espanyol, català o de cada municipi no tenim un pla per lluitar contra la desigualtat, no avançarem com a societat ni consolidarem la democràcia. Sánchez Llibre, president de Foment, com ja va fer en una conferència que vaig comentar en aquest diari, ho diu en un article a La Vanguardia el 18/05. El repartiment de capital i salaris avui està desequilibrat en favor del capital i cal negociar un nou contracte social. I no sols ho ha dit sinó que s'ha posat a la feina nomenant un consell assessor (sense sou) on hi ha gent de diferents tendències. Potser que s'ho llegeixin les dretes espanyoles i que prenguin exemple. I que els municipis també en prenguin model per fer els seus plans de lluita contra les desigualtats.

Espero que aquests comentaris serveixin perquè vagin a votar el proper diumenge i tinguin més elements de judici a l'hora d'escollir papereta.