Tarantino ha tornat i amb ell la polèmica que, de manera natural o no tant, solen arrossegar les seves pel·lícules. El seu nou film, una mena de crònica dispersa, estranya però hipnòtica sobre alguns dels episodis més foscos i intensos del Hollywood de finals dels anys seixanta, Once upon a time in... Hollywood va ser rebut amb passió desfermada durant la première celebrada aquesta mateixa setmana al festival de Canes, i entenent per passió tant la cridòria generada pels seus fans incondicionals, com els comentaris primmirats d'aquells que fa temps que veuen en les últimes obres del director de Tenesse, una versió exagerada i vanitosa del cineasta directe i trencador que va enamorar a mig planeta amb els seus primers films. Al marge d'entrar una vegada més en la controvèrsia absurda i esgotadora sobre si aquesta és o no la seva millor pel·lícula de sempre, fascina veure la passió que el senyor marró de Reservoir Dogs sempre ha desprès en tot el que ha creat. Hi ha qui li reconeix, més enllà del seu innegable talent creatiu, un paper renovador, un punt i a part fonamental en el món de l'autoria fílmica. Negar-ho és tan absurd com no voler reconèixer que ha perdut part d'aquella pistonada alliberada i visceral de les seves primeres obres. Però les idees van i venen, són més o menys reeixides. És llei de vida. Els seus films agradaran més o menys però és innegable que estan fets amb el material en què es construeixen els somnis, una barreja molt personal dels ingredients que nodreixen el seu segell, el seu «moho» irresistible i embriagant: memòria, talent i passió.
Demà, a primera hora de la nit, arrencarà el rodatge de la nova pel·lícula que marcarà la vida municipal de les nostres ciutats i pobles durant els pròxims quatre anys. Seguint amb l'analogia tarantiniana, a Figueres, durant la campanya, la majoria d'alcaldables han evidenciat una manca alarmant i depriment de memòria, talent i passió en la comunicació i divulgació de les respectives pel·lícules que voldrien filmar a la ciutat. De fet, la capacitat de seducció de les propostes ha estat inversament proporcional a la dura realitat que des de fa més d'una dècada ha transformat Figueres en un pou sense fons d'errades contínues i oportunitats perdudes. Avui, per alliberar Figueres del forat negre d'estancament i degradació que és no només falten idees sinó també carretades de memòria i passió. Irònica perspectiva per la vila que una vegada va autoproclamar-se «dels detalls» i «possiblement la millor ciutat del món». I això que la idea era molt bona; una versió nostrada del Yes, we can, un cant a l'autoconfiança compartida, a treballar entre tots les immenses possibilitats que oferia la ciutat per reeixir la modernitat del segle XXI. La memòria, el talent i la passió sempre salvaran del fracàs als més vanitosos. A Figueres, almenys, perduda de fa molt aquesta batalla, sempre ens quedarà Dalí. O potser ja ni això.
