Un dels fenòmens que ha caracteritzat la guerra bruta practicada per l'Estat espanyol contra el Procés català -i totes les guerres brutes- és la voluntat de congriar una imatge deshumanitzada del contrincant. Busquen de desfigurar-los, desnaturalitzar-los perquè semblin criminals a ulls del món, per així fanatitzar els seus adeptes en la persecució de dissidents a una Constitució amb què -per cert- els franquistes de Vox se senten avui plenament còmodes (no com prop de 80% dels catalans).
D'aquesta dèria criminalitzadora hi ha importants antecedents a la història de Castella. Com per exemple l'autor Francisco de Quevedo que ja al segle XVII descrivia el català com «la criatura més trista i miserable que Déu va crear». Incitava a l'odi i a la violència en predicar que «mentre que a Catalunya quedés un sol català, i pedres als camps deserts, hem de tenir enemic i guerra». Era l'equivalent de la consigna «a por ellos» d'aquella època. Tan perfectament transplantat avui per en Pepe Borrell a la seva peregrina campanya de l'#EspañaGlobal.
Amb aquesta política, els aprenents de Quevedo que avui operen a quasi tots els mitjans i a la política espanyola fan un intent a la desesperada per «ulsteritzar» la societat catalana. Dimarts passat en tinguérem un nou episodi al Congrés dels Diputats. No estalvien esforços per dividir-nos entre bons i dolents. Jordi Cañas, el Paisley particular que ens ha tocat patir, ja ho preconitzava als quatre vents molt abans del 155.
Arribats avui al punt que hem arribat del pogrom unionista (1-O, 155, Operación Cataluña, Clavegueres d'Estat, Camarga etc.), és interessant de recordar la recepta que predicava l'escriptor irlandès Seamus Heaney (mort el 2013) per fer front a aquesta mena de deshumanització colonial. En ple conflicte irlandès, aquest guanyador del premi Nobel l'any 1995 (cínicament etiquetat com a «no-nacionalista» a la necrològica que li dedicà el molt nacionalista El País) va prendre partit, discretament, no per l'IRA, sinó per la gent senzilla i humil, tot apel·lant als seus legítims anhels. Gent que des de segles patien la colonització i la sistemàtica discriminació social a la seva terra a mans d'Anglaterra. Va escriure: «ni en vuit segles (de dominació colonial a Irlanda) no s'ha pogut fer apagar aquella tènue llum de la gent humil que només vol evitar que s'apagui la flama de l'autoestima». Per Heaney, era la gent humil que importava, lluny del centre mediàtic, i, per descomptat, lluny de la violència. I per bé que escrivia en anglès, i no en gaèlic, no s'estava de proclamar la seva admiració per allò que descriví com «la resistència i el ressorgiment dels idiomes petits del món, la solidaritat que recorre des d'Irlanda a Estònia, des de les illes Feroe fins Astúries, i des del País de Gal·les fins País Basc».
Ara que a dos milions quatre cents mil catalans «rebels» se'ns porta a judici al Tribunal Suprem, amb gravíssimes acusacions als nostres indefensos representants polítics, voldria evocar el paradigma de Heaney, aplicat aquest cop a la nostra gent humil, a la gent que quan no rep cops de porra policials en votar, les rep dels qui els acusen de portar lliris a la mà. Aquella gent humil que, dia sí, dia també, col·loca llaços grocs de llibertat que l'endemà veu arrencats pels intolerants.
És en aquesta gent pacient que hi hem de veure la «profunditat ètica» que l'Acadèmia Sueca va premiar en Heaney. Com són, sinó, aquests «monstres» que donen suport al Procés? No són com els irlandesos que commouen a Heaney? No són d'aquesta mateixa fusta l'Anna i la Roser de Salt (70 i 83 anys) que cada divendres d'aquest passat hivern carregaven la carmanyola d'entrepans i patates fregides (amb gust de vinagre, crec) per sopar a la interpèrie del Puig de les Basses per fer companyia a la Dolors Bassa? Una Roser que després d'una vida pencant només surt de casa per acompanyar una presa política que ni veurà ni escoltarà. No és d'aquesta fusta la gent anònima que va fer mil quilòmetres per ser a Brussel·les aquell 7 de desembre de fa un any i mig? Com l'Albert que va dormir a la banyera d'un hostal francès per no haver d'aguantar els roncs d'en Josep, i els meus. Gent que per l'esforç econòmic de fer aquell llarg viatge -i repetides aportacions a les caixes de resistència- van haver de fer regals més modestos als nets i fills.
O els joves que van preferir passar la nit de cap d'any davant una freda paret de presó, a l'escalf de casa, per llençar dotze coets en honor als presos? O les dones que passaven hores teixint bufandes grogues a la plaça Catalunya mentre les insultava una falangista que, per cert, avui dona suport a Manuel Valls, el qui ha dit que són elles el més greu perill per a Espanya, no els de Vox. O aquelles famílies humils que no s'han perdut cap manifestació onze de setembre i que no han llançat un paper a terra ni han expressat una síl·laba d'odi envers ningú. Jo em pregunto si no seran aquests els qui ens faran guanyar, un cop neutralitzem l'ulsterització de Cañas, i tornem a ser humans a ulls de tothom. No sols dels demòcrates lliris-a-la-mà.
