Ha estat freqüent escoltar, en els dies propers a l'entrada en vigor de la norma sobre registre de la jornada de treball a temps complet, el 12 de maig, els termes «caos», «nyap», «improvisació», «antigalla», «anacronisme», «oblit de la realitat empresarial», i molts més, tot i que també s'han escoltat, no només al món treballador sinó també en cercles empresarials, veus més favorables a la implantació del registre, o si més no molt poc preocupades per la seva implantació, amb gairebé tota seguretat perquè és una cosa ja incorporada a la vida laboral ordinària de moltes empreses. I per descomptat, la que està especialment satisfeta per la nova normativa és una part, reduïda però no menys important, del món empresarial, en concret les empreses destinades a la venda de programaris que permeten fer el seguiment efectiu de totes les vicissituds de la jornada laboral d'un treballador o treballadora (a excepció dels alts càrrecs, si hem de fer cas a la guia del Ministeri de Treball publicada el 13 de maig), i també remeto als lectors i lectores a les pàgines dels diaris digitals sobre recursos humans per trobar una mostra fefaent del que acabo d'indicar.

L'«estrella del cas» és la sentència dictada el 14 de maig per la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (assumpte C-55/18). El titular de la nota de premsa oficial emesa poc després de fer-se pública és molt clar: «Els Estats membres han d'obligar els empresaris a implantar un sistema que permeti computar la jornada laboral diària».

En realitat, o almenys així m'ho sembla, la sentència és un ampli i detallat recordatori de la ja consolidada jurisprudència sobre la protecció de les persones treballadores respecte al gaudi dels descansos diaris i setmanals per veure garantida la seva seguretat i salut en el treball, al mateix temps que una crítica jurídica contundent, feta punt per punt, a les tesis de la sentència del Tribunal Suprem espanyol de 27 de març de 2017 i també a les observacions formulades pel Govern espanyol i l'empresa demandada, Deutsche Bank, per justificar la conformitat a dret tant de la sentència com de la decisió empresarial adoptada. Les idees eix o punts clau de la sentència són les següents.

- Consagració del dret de tot treballador a la limitació de la durada màxima del temps de treball i a períodes de descans diari i setmanal no només pel fet que han estat recollits en la normativa de Dret Social de la UE sinó també perquè així es fa en l'art. 31.2 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE.

- Reiteració de la jurisprudència comunitària sobre la finalitat de la Directiva 2003/88, que no és altra que promoure la seguretat i salut dels treballadors, establint, entre altres mesures, limitacions del temps de treball setmanal dret a descansos entre jornada i jornada de treball, setmanal i anualment; limitacions que en el cas de la jornada setmanal inclouen les hores extraordinàries que es realitzin (tret de les excepcions, que aquí no són aplicables, de l'art. 6) per la qual cosa, recorda la Sala, «no cap en cap cas establir excepcions, ni tan sols en el cas que el treballador afectat doni el seu consentiment». Com es garanteixin els drets de les persones treballadores afectades es deixa al marge de disponibilitat de què gaudeixen els estats membres, amb el límit, no disponible, que han de vetllar a fi i efecte que «l'efecte útil d'aquests drets quedi completament assegurat», o el que això suposa en conseqüència que els «criteris o regulació estatal» «no poden buidar de contingut els drets consagrats a l'art. 31.2 CDFUE i en els arts. 3, 5 i 6 b) de la Directiva 2003/88».

- El TJUE fa seves les tesis de l'advocat general que la inexistència d'un sistema de registre de la jornada diària de treball fa impossible «determinar objectivament i de manera fiable el nombre d'hores de treball efectuades pel treballador ni la seva distribució en el temps, com tampoc el nombre d'hores realitzades per sobre de la jornada ordinària de treball que puguin considerar hores extraordinàries», de tal manera que la possibilitat que es respectin els drets reconeguts a la CDFUE i a la Directiva 2003/88/CE es converteix, diu el TJUE, en una cosa «extremadament difícil, quan no impossible en la pràctica». Cal que el treballador pugui conèixer, i disposar dels mitjans adequats per fer-ho, quina és la seva jornada diària de treball, i em refereixo no al que digui la norma, el conveni col·lectiu o el contracte aplicable, sinó a les hores efectivament treballades, com a via perquè es pugui garantir el respecte de la normativa comunitària, de manera que una normativa, com l'espanyola segons la interpretació efectuada pel TS de l'art. 34 de la llei de l'Estatut dels treballadors que no estableixi l'obligació d'utilitzar un instrument «que permeti determinar objectivament i de manera fiable el nombre d'hores de treball diari i setmanal» no pot assegurar, conclou la Sala d'acord amb la seva consolidada jurisprudència, «l'efecte útil dels drets que confereixen l'article 31, apartat 2, de la Carta i aquesta Directiva, en la mesura que priva tant als empresaris com als treballadors de la possibilitat de comprovar si es respecten aquests drets, i, per tant, pot comprometre l'objectiu d'aquesta Directiva, que consisteix a garantir una millor protecció de la seguretat i de la salut dels treballadors».

- Corol·lari de tot l'exposat, és que l'existència d'un sistema fiable de control de la jornada de treball, com és el registre, és absolutament necessari per garantir els drets reconeguts en la normativa comunitària de la limitació de la durada màxima del temps de treball i períodes mínims de descans, ja que no d'existir, observeu la contundència de l'afirmació del TJUE, «aquest respecte queda en mans de l'empresari». Una interpretació de la normativa comunitària com la realitzada pel TS no seria d'acord amb aquella en la mesura que no li imposa (no li va imposar) computar la jornada laboral efectiva diària, de manera que es buidarien de continguts dels drets del treballador i no es respectaria l'objectiu perseguit per la Directiva 2003/88.

Suposo, encara que m'agradaria equivocar-me, que caldrà tornar sobre aquesta temàtica; però ho serà, si s'escau, pel conflicte sobre el correcte compliment d'una norma relativa al registre de jornada que ha quedat extraordinàriament reforçada després de la sentència del TJUE. El món empresarial hauria de ser molt conscient de la importància d'establir, si és que no s'ha fet ja, unes regles de joc amb les representacions, legals i sindicals, per a una aplicació de la normativa que redundi en benefici de les dues parts. Esperem i desitgem que això sigui possible.