29 de maig de 2019
29.05.2019
Diari de Girona

1984

29.05.2019 | 00:28
1984

L'any 1984 té una clara connotació literària, en ser l'any escollit per George Orwell per situar-hi la distopia que millor ha representat la pèrdua de drets i llibertats de l'individu modern. Però la paradoxa és que també s'ha erigit en la metàfora de la felicitat de tota una generació i el paradigma d'una era audiovisual que apel·la als fonaments de la cultura contemporània. Fa 35 anys, del 1984, i aquests dies les xarxes socials s'omplen de recordatoris de l'efemèride perquè va ser el període en què es van estrenar algunes de les principals icones cinematogràfiques de la modernitat. Hi ha qui s'entesta a reduir-ho a aquesta paraula tan equívoca que és «nostàlgia», però en el fons és més un acte d'autoafirmació: recordar què vas sentir quan vas veure alguns d'aquests títols no té res a veure amb plorar pel que havíem estat, sinó més aviat amb la constatació de qui som ara. Poques coses tenen la capacitat d'una pel·lícula i la recreació de les sensacions que ens va deixar per revalidar la nostra actitud davant la vida. De fet, fins i tot funciona a mode d'hemeroteca, perquè en la majoria de casos els que reivindiquem aquell any i aquelles pel·lícules recordem perfectament on les vam veure i amb qui, què vam fer aquell estiu i què somiàvem fer en el futur. Res no estava escrit, però és que ara tampoc ho està: aquest és el veritable llegat del nostre 1984, que ens projecta amb fidelitat els anhels de superació d'uns herois de la pantalla que encara guien la nostra manera de veure el món. Aquell any, vam assaltar el temple maleït de la mà d'Indiana Jones i vam trobar el cor verd amb Jack Colton i Juanita Wilder; vam ser Tom Cody per rescatar la cantant Ellen Aim de les urpes de la banda de Raven i vam aprendre karate amb el senyor Miyagi posant cera i polint cera; vam riure fins a plorar amb una boja acadèmia de policia i amb els nazis que es trencaven en mil bocins de Top Secret; vam enfrontar-nos a les velles pors d'infantesa convertint-nos en un membre més dels Caçafantasmes i plantant cara als Gremlins que volien robar-nos el Nadal; vam aprendre a ballar i desafiar els dogmes amb Footloose i vam descobrir com boicotejar una vigilància policial amb Axel Foley. Tot això, dèiem, en un mateix any en què mirades que encara no s'havien entrecreuat compartien una mateixa passió per les vides possibles de la pantalla. Per això, quan et creues amb algú que el va viure exactament com tu, t'hi reconeixes immediatament. I per això aquest article està dedicat a l' Ovidi Domènech.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit