Quan tens unes expectatives i no es compleixen sents que la vida t'infringeix un dolor immens. Això també passa amb les derrotes del teu equip, vegin el Barça a la final de Copa, o el descens de categoria del Girona FC. Cada vegada més, les derrotes esportives tenen una traducció en una pèrdua econòmica i d'ingressos brutals. O en el cas de la política, les expectatives que pot tenir un partit determinat, que no es fan realitat, un cop fetes les eleccions.

Decebre les expectatives forma part de la vida, i va lligat a la capacitat per créixer, i moure'ns en un món canviant i competitiu. Acceptar la derrota ens ajudarà, en una altra ocasió, a no caure en els mateixos errors. Sempre que fem l'esforç de ser crítics, i analitzem els nostres errors, i quins són els nostres punts forts i encerts. Però molts de nosaltres no fem aquesta autocrítica, perquè aquesta passa per posar-nos davant el mirall, i enfrontar-nos a la realitat tal i com és. I no com voldríem que fos. Resistir la imatge de la veritat és massa dolorós.

A vegades ens creiem els nostres somnis, encara que no siguin reals. No parlo de cercar una meta, sinó d'analitzar el món que ens envolta. Això passa a la política, amb missatges interessats. I que la gent, sigui pel bombardeig continu de propaganda, que no pas d'informació, no pot o no vol traduir en informacions reals. Tocant de peus a terra, acceptaríem moltes de les coses que ens diuen alguns dirigents si no acceptéssim, d'entrada, una realitat paral·lela inexistent o molt improbable? Segurament no. I si fóssim objectius, no desconfiaríem d'un dirigisme constant, d'aquest bombardeig d'eslògans radiofònics, a les xarxes i televisats? Una propaganda contínua per terra, mar i aire, a voltes fins i tot naïf, d'altres massa descarada, i sempre destinada a dirigir els actes de la gent cap a un lloc determinat, on no existeix l'autocrítica, l'anàlisi serena, i l'acceptació de la raó de l'altre, enfront de la raó pròpia. Si acceptem els nostres fracassos, i els de la gent que estimem, sobreviurem també a les nostres victòries, sense convertir-nos en persones egoistes o perdonavides.