Ja fa vuit anys del 15-M. El moviment que va omplir les places de moltes ciutats d'arreu de l'Estat va sacsejar el mapa polític de l'esquerra. La irrupció de Podem i diversos col·lectius afins semblava portar un nou aire. Les darreres eleccions han acabat de constatar el fracàs de la majoria d'aquelles iniciatives. Aquells que parlaven de radicalitat democràtica i que defensaven les virtuds de l'assemblearisme han acabat promovent candidatures personalistes. Molts dels seus candidats, sobretot els que han tocat poder en aquests últims anys, en lloc de contribuir a la regeneració política han acabat adoptant les formes d'aquells a qui tant criticaven.
Era dels que pensaven que un canvi de protagonistes que no estaven contaminats pels aparells dels grans partits seria molt positiu per a les institucions. Però allò de «tornar el poder al poble» i de posar fi a les «castes corruptes» s'ha acabat convertint en un exercici més retòric que real.
De la mateixa manera que és cert que la corrupció institucionalitzada ha provocat desafecció per la política, també ho és que hi ha polítics honestos -alguns de nous i altres de llarga trajectòria- que són capaços de gestionar amb eficàcia i decència la cosa pública.
Més que un canvi a tot o res, em conformo amb una reforma a fons que ens porti administracions més transparents i permetin la participació activa dels ciutadans en les grans decisions.
