Confesso obertament que formo part d'una possible majoria social que ignora la parla específica de paraules que són pròpies d'un determinat ofici o professió.
El nostre país té una característica d'hàbit social en el qual conviuen dues llengües de comunicació personal. El català i el castellà, es digui el que es digui, formen part del nostre teixit de diversitat cultural. No obstant, una d'aquestes és la nostra llengua materna, i això ha de tenir una consideració de normal acceptació. Quan en català, com a idioma parlat, els barbarismes (castellanismes, en l'exemple escollit) eren admesos sense cap mena d'identificació. «Tira aquesta carta amb sello al buzón que hi ha al carrer». El «segell» i la «bústia», quan arribaren a un «ús de carrer», semblaven mots d'una minoria cultural selectiva.
L'any 1891, Pompeu Fabra, amb la seva obra Contribució a la gramàtica de la llengua catalana, va iniciar l'estudi estructurat del català, fins aleshores només parlat en tots els pobles i ciutats del nostre país.
No cal dir que «un joc de paraules», símil buscat amb la sèrie Joc de trons tan popular arreu, hauria de ser un estímul d'engrescament, sempre que hi hagi una base d'ús: superar l'avorriment. És evident que el tema no solament està relacionat amb la formació escolar, sinó que també hauria de ser per a tota la ciutadania.
Fa no massa temps, molts dels nostres docents, quan havien de valorar quins estudis podia cursar un alumne, en acabar l'Ensenyament Primari, feien servir una fórmula de rutina imposada: els de nivell intel·lectual de mitjana en amunt podien cursar el Batxillerat; als altres, els no «tan bons», se'ls col·locava a Formació Professional. Quin absurd!
La diversitat de l'alumnat en ordre de capacitació, conducta i hàbits de treball cal valorar-la com cal. No es tracta de fer grups, més o menys homogenis, sinó de donar a cada un segons la seva pauta de pròpia singularitat.
Hi ha exemples que poden ajudar a entendre com de perjudicial pot ser un judici «global» d'un estudiant. «Crec que tinc l'obligació de dir-li que el seu fill no "serveix per estudiar aquesta carrera que ha escollit"». Posem una concreció. Un alumne està estudiant enginyeria superior universitària. Un dels professors d'aquest alumne, en to «pontifical», comenta al seu deixeble: «Penso que no pots estudiar aquesta carrera. Potser hauries de fer-ne alguna de Lletres». Aquell alumne tenia una dèria que el seu esforç sustentava: li agradava l'enginyeria i, a més, hi posava un important afany per assolir valoracions positives en els seus estudis. No cal dir que, de les dues persones de l'exemple, una estava totalment equivocada en els seus plantejaments: l'inepte professor. L'altra, l'estudiant, tenia les condicions imprescindibles per seguir endavant i aconseguir la meta desitjada: el títol universitari. Títol que no sols podria penjar en lloc preferent de casa seva, sinó que també el faria servir per desenvolupar un treball feixuc, que el motivava. I és aquest engrescament el que garanteix una labor ben feta.
Tornem a l'ús de la nostra llengua, el català, amb una constatació de base. Ella és la nostra parla. La globalització és un fenomen social actual i vigent. Uns pobles són receptors de persones que se'n van dels seus país d'origen per un motiu bàsic: cerquen oportunitats de futur. Per tant, ja podem parlar de «gent de casa» i d'altres que «venen a casa». No ha de ser discriminatòria aquesta diferència. Però sí que hi ha una contingència no discutible. Els hàbits, costums, cultura, llengua, forma de ser... són la identificació d'un poble ja establert i consolidat al llarg de molts segles. En l'haver d'aquestes persones del país hi ha una llarga trajectòria de treball, esforç i superacions de moltes dificultats.
Fa uns quants anys, els nouvinguts a «casa nostra», Catalunya, tenien un coeficient voluntari d'adaptabilitat. «La seva nova terra» seria la pàtria dels seus fills. Mai no en serien forasters. I és així com els Rodríguez, Martínez, Sánchez, López... esdevindrien tant «de casa» com els Pujol, Roig, Carreras, Sunyer, Estany... El lligam no era la diferència d'origen, sinó la convivència en un món compartit.
Una reflexió sobre la llengua en els oficis de caire professional. Caldria fomentar una promoció de paraules autòctones, catalanes, en l'àmbit de cada un dels diferents treballs ocupacionals. Pensem en els cotxes. Diem «el tubo d'escape» en lloc d'«el tub d'escapament». També, «prémer una tecla del panel de control», en lloc de «prémer una tecla del plafó de control». Aquest «plafó» sona tan rar com abans quan el «segell» havia d'emprar-se, substituint el «sello». I pensar que un motor de cotxe té centenars de peces mecàniques! Quina feinada que cal fer per la seva nominació normativa catalana!
Potenciar, amb programes de formació que podrien fer ajuntaments, gremis, associacions... Seria aconsellable de promoure eslògans publicitaris en campanyes de divulgació cultural. Cal que aquesta implicació de tots els estaments socials de caire administratiu i professional sigui intensiva i creadora d'opinió. Aquesta tasca comuna d'engrescament ha de tenir dues bases de consideració: ser necessària i imprescindible.
La cultura és el menjar indispensable per a una convivència de relació. Les exclusions per manca de voler són del tot rebutjables. Les estratègies de divulgació de la tasca professional, així com la ponderació d'un exigent treball en la feina ben feta, han de ser reptes d'obligat i desitjat compliment.
