L última lliçó sempre arriba massa tard. Ara, quan el cicle del 15-M s'acaba de tancar, gairebé tot l'après des de 2008 s'ha de resumir. De tot això, dues coses continuen vigents. El repte català, que està lluny de quedar tancat; i el que ha sobreviscut de Podem, Més Madrid i concretament Errejón. Tota la resta no s'oblidarà, com no s'oblida Indíbil i Mandoni, però no té eficàcia política. Una nova mirada, i una nova generació, comencen a instal·lar-se en la política espanyola, i el rellevant en el futur ha de procedir de l'observació del que aquesta generació faci a partir d'ara. No durarà més aquest temps en què els nostres polítics estaven a l'ombra dels seus majors: ni Rajoy, ni Aznar, ni González, ni Anguita són ja els mentors d'aquests nous polítics. Crec que el que sorgeix davant nostre retira de l'escena política tots aquests grans homes. Ni van sortir bé dels seus propis problemes, ni han sabut orientar els joves. Suposo que per fi tots aquests grans noms entendran que ja només poden marejar.
Abans de res, aquest invent d'Aznar que és VOX. N'hi ha hagut prou amb la recomposició de la posició centrista del PSOE perquè VOX es desinfli com un terròs de sucre. No, Espanya no serà Itàlia. Abascal no és Salvini. Per descomptat, seguirà aquí, com una rèmora, retardant qualsevol possibilitat de modernització de la mentalitat tradicional espanyola, tan funesta. Però tornarà a treballar en el silenci de l'inconfessable. Se li reclamaran els seus vots per utilitat, per pragmatisme, però a canvi mai s'emprendrà una modernització que deixi enrere els punts de vista tan sorprenents, extremats i exagerats d'aquesta gent. Seran l'exèrcit de reserva de la dreta per fer, arribat el cas, segons quina cosa, però per ara ja no sembla el cas.
Ningú es creu les seves fanfarronades que vendran cars els seus vots. És clar que Vox és conscient que el mètode d'Andalusia acaba amb ells en les properes eleccions, però no tenen opció. Són uns manats i ells ho saben. Ara rebran l'ordre que cal salvar Madrid i es plegaran a ella, ja que d'altra manera podrien afavorir un acord PSOE/Ciutadans que obriria els rerefons de tots els calaixos de tots els despatxos que després de 24 anys estan a punt de rebentar. Madrid no resistiria aquesta transparència, així que el disciplinat capità Ortega i la disciplinada Monasterio (milícia i monacat, quin símbol) passaran a ser res perquè tot segueixi igual. Amb el pack d'un iPhone i una tauleta, rebran un exemplar d'El Gatopardo per entretenir-se.
No menys subaltern es presenta el futur de Ciutadans. Dilapidar amb un fiasco tot el seu crèdit a Catalunya, va retirar Arrimadas, va imposar Valls per després deixar-lo caure, va competir per l'extrema dreta i es va deixar guanyar al gir al centre oportunista de Casado. Ara, sense energia i coratge, sembla no voler estudiar governs de coalició amb el PSOE allà on representaria una oferta al PP perquè es regenerés, s'organitzés una mínima elit preparada i no improvisés més despropòsits. Altrament, el PP actuarà amb la segura esperança que els seus errors els cobrirà Ciutadans amb devoció i cura. Si Rivera sabés alguna cosa de política, no permetria que Casado rebés l'oxigen de l'ofegat, sinó que trauria fins a l'últim paper comprometedor del que ha estat una organització al marge de la decència. Amb això, Ciutadans tancaria una època que va començar amb el Tamayazo i respondria a l'exigència de veritat, pròpia d'una ciutadania madura.
Ara es veurà que el PSOE és un partit que disposa d'un element inevitable en tot partit polític: ser despietat. No donarà oxigen a Iglesias, per molt que ara es presenti amb la humilitat d'un captaire. No es pot dir que Iglesias no hagi estat despietat. Ho ha estat, i de quina manera! Però no s'hauria de ser despietat sense alguna o altra virtut: per exemple, intel·ligència. Iglesias ho va ser sense mesura. Els seus homes van llançar contra Carmena l'assumpte aquell de l'«assassinat» d'un manter. Després van boicotejar tant com van poder el govern municipal sense oferir cap lleialtat. Després van voler imposar-li a ella i a Errejón una llista com si allò fos el Komintern.
Finalment li van llançar una candidatura alternativa. El dia abans de votar, es va dir que Carmena sortiria escollida de totes maneres i recomanava donar suport a Madrid en Pie. Era la seva coartada. En realitat, es pensava que Carmena era alcaldessa per Podem i que per ell deixaria de ser-ho. S'ha justificat per l'operació Madrid-Nord. Ara els madrilenys es menjaran totes les operacions d'aquestes que siguin menester.
Senzillament, no hi va haver virtut política per assegurar el capital polític. Però a qui li importa la virtut després d'impulsar el camí polític més sense nord que es recorda, fins a fer de Podem un assumpte governat per la lògica familiar. Al final Iglesias podia parlar com si fos Errejón, però els esquerrans puristes li ho perdonaven perquè era un dels seus. Quan a Monereo se li va dir que ja estava vell per entendre la política del pal recte (que és ben fàcil), aquest va mantenir el primer temps de salutació i se'n va anar a la jubilació. No. Aquesta forma de ser és l'última hereva del guerriller peninsular, que és una formació del psiquisme de la revenja, narcisista i megalòman. Envaïts per idees fixes, només es preocupen per ells mateixos i els seus banquets ideològics. Ara només hi veuen una explicació. El traïdor és Errejón.
Però no pot ser traïdor qui treu més vots que Iglesias, des del no-res. Això, però, no importa ja. Sánchez explorarà abans de res oferir a Rivera el cap d'Iglesias per facilitar el futur. Doncs el PSOE, encara que canti victòria, no pot alçar la veu. Carmena no és alcaldessa per la falta de tirada de Pepu Hernández, i si algú critica l'independent Gabilondo, la pregunta és si hauria millorat el seu resultat qualsevol militant del PSOE. No. Un partit que ha de recórrer a independents a la capital de l'Estat, i només a ells, no sembla fort i radiant. Tot això permet entendre millor l'heroïcitat del 15% de vots aconseguit per Més Madrid, que ha de començar avui mateix a treballar com un partit seriós i de nou estil. El grup humà que es forjarà a l'Ajuntament de Madrid i el que es forjarà a l'Assemblea han de tenir fe en el seu futur. Són els més ben preparats, tenen les millors idees, estan travessats per la passió política i s'assemblen més als senzills ciutadans d'aquest país que cap altre grup. Al final, l'última lliçó de Podem només servirà a Més Madrid, que ha de començar avui mateix a travar relacions amb els grups locals que per tot arreu apostin per un nou estil polític, democràtic, directe, popular, senzill, en què tot afiliat comparteixi la vida quotidiana amb el seu entorn, la conegui i la millori, des de l'aspecte laboral fins a l'ecològic.
La crida de Sánchez a Ciutadans és solemne i en tota regla, i la prova és que Gabilondo ha dit que assajarà formar govern a Madrid. Rivera no ha de témer VOX. Eliminar el cinturó sanitari per al PSOE implica també possibilitat d'acords a les Corts. La reunió amb Macron tindrà aquesta agenda. Enmig d'això, Podem ja és només la superestructura daurada parlamentària en què Iglesias l'ha tancat. No és salvable ni la marca ni l'estructura de partit, que ha causat en les agrupacions desconfiança, malestar i rebuig. Al marge de tot això, Errejón ha d'impulsar una organització federal, unint els millors de cada lloc, per algun dia formar llistes comunes i representar una Espanya plural capaç de comprendre la seva diversitat.
