Alguna vegada ja he deixat palesa aquí la meva frustració perquè molts dels meus compatriotes, amb els quals «compartim» el país amb extrema generositat, segueixen sense saber res de la terra que els ha acollit. Són alemanys que allà exigeixen tot i més a qualsevol immigrant (que parlin l'idioma, coneguin la història del país, s'integrin, etc.) i que aquí continuen menjant bratwurst amb kartoffelsalat, jugant a doppelkopf o skat, bevent weissbier a kneipen i bars amb noms impronunciables i que veuen exclusivament les cadenes de TV alemanyes; fins i tot miren el temps que farà aquí a una aplicació de casa seva. I per descomptat no tenen ni papa de parlar cap dels idiomes que ens són propis -perquè el català els sembla «una tonteria» i el castellà és massa complicat. Encara més: molts d'ells (sortosament no tots!) ens miren amb cara de perdonavides perquè, com que mai no s'han integrat, tot el que fem (en l'aspecte cultural, polític, gastronòmic, tradicional, etc.) els sembla «estrany», «desconegut» i -només per això- menyspreable.

De tant en tant m'afarto i els dic el que penso als meus (encara) «compatriotes». Fa uns dies, vaig fer públic a través del «carallibre» (FB) que un d'aquests alema­nyots, que fa que és aquí pràcticament tota la seva vida (almenys la laboral) i al qual el país i la seva gent li han donat sempre tot el que s'ha volgut agafar, em va agredir verbalment en un restaurant que ja no és ni seu, dient que «ells no estan d'acord amb aquesta 'merda' de propaganda independentista», tot assenyalant el llaç groc que lluïa a la meva americana, demanant-me que me'l traiés.

El meu relat va desfermar un mar de reaccions de tota mena. La gran majoria eren de catalans que, respectuosament i ferma, aplaudien la meva «denúncia». Fins i tot algun alemany hi estava d'acord. Després, van «entrar» els fills demanant «compassió» pel seu pare a causa de la seva edat i que no calia qüestionar-lo amb tanta duresa i menys encara en públic, tot reconeixent l'anticatalanisme irreductible i militant del seu progenitor (que no comparteixen!). Finalment, van «demanar» la paraula els defensors d'unes postures força més extremes -alemanys que amb una supèrbia exacerbada intentaven desqualificar-me amb paraules molt desafortunades i que certament recordaven els deutsche d'uns altres temps. I també algun català que recorria a aquells mateixos estereotips per engegar-los. Òbviament, estic en desacord amb uns i altres, però també amb els fills perquè, encara que naturalment comprenc i respecto la defensa que fan dels seu pare, els seus 80 anys tampoc li han servit per haver-se preocupat un xic més pel país que li ho ha donat tot, ni per no parlar del que no entén.