La veritable violència que hi hagué a Catalunya el 27 de setembre la protagonitzà el periodista Pere Martí contra el seu telèfon. Tot just declarada la independència esborrà tots els missatges i trucades, tots els tuits en què animava la bona gent a la revolta, i després procedí a esmicolar l'aparell prou matusserament per acabar-se ferint -lleument- el dit gros de la mà esquerra, i n'acabà llençant les miques al vàter. Vet aquí el soldat del president, que de cap de premsa va passar a cua de rata. L'endemà no acompanyà el ja expresident en aquella fantasmagòrica compareixença des de Girona. Faltà uns dies de la feina i deixà el càrrec fent com si no l'hagués ocupat mai. La mateixa tarda de la declaració d'independència, telefonà al Grup Godó per suplicar un sou però no el reincorporaren, probablement perquè Quico Homs ja no manava i no el va poder tornar a col·locar. Ara hem fet molta sort perquè ens dona lliçons de patriotisme, dignitat i Països Catalans des de Vilaweb, l'il·lustre soldat.
Jordi Barbeta encara es creu que és el cap de política de La Vanguardia. Un vell amic meu convergent va explicar-me divendres que en privat es vanta de tractar encara els seus interlocutors d'Esquerra com llavors, quan ell i l'Antich els humiliaven amb la fatxenderia del poll ressuscitat, perquè eren els temps en què estaven a sou del PP i de Duran. Barbeta, que sempre ha dit, i ho diu encara, que Esquerra és el partit tòxic de Catalunya, sap que els temps han canviat, i els patrocinadors, però l'instint rebec roman i de tant en tant se li escapa, i rebrota el vell menyspreu contra qui li està pagant la nòmina. No és prudent, Barbi. Si tu i l'Antich haguéssiu de guanyar-vos el sou sense fer trampa, us moriríeu de gana. No sabríeu com fer-ho. Al capdavall, no ho heu fet mai. Fa uns mesos, passejant per la Diagonal, ens vam trobar amb l'Antich i va dir-me: «Tu no m'ho reconeixeràs, però jo m'he reiventat». No, Pepe, no. Tu no t'has reinventat. El teu negoci és el de sempre i funciona exactament igual. Només has canviat de navalla.
Pere Martí encara no ha anat a Waterloo a saludar el seu president, a preguntar-li si la cal res. Amb aquests soldats, valen més enemics. Barbeta fa el mec amb l'Antich, sempre a sou del Govern, fins que el Govern canviï, o canviïn les circumstàncies. Els dos són uns cínics que alimenten el conflicte per viure'n. Hi ha una naturalesa traïdora al voltant de l'expresident, que també encarna Jaume Clotet.
Fa ja molts anys que més o menys ens fèiem, perquè era amic del malgrat tot estimat amic meu Joan Maria Piqué. En aquell moment res no acabava d'anar-li bé: ni la feina ni els sentiments. Vaig presentar-li una amiga meva, que acabà sent la seva dona, i vaig procurar que als mitjans les coses li anessin millor del que li anaven. Vaig demanar al David Madí que l'ajudés, i tot i que la seva resposta va ser: «Salvador, però si és un imbècil!», el va acabar ajudant. Diguem que la seva vida va exprerimentar un considerable upgrade i no diguem res més, perquè algunes de les ajudes vorejaren escabrosos terrenys. Però me'n vaig ocupar i les tingué.
Amb el temps, del Jaume, només n'he rebut infundis i penjaments, tal com Puigdemont el rescatà de l'anonimat per convertir-lo en el seu assessor, i ara que és l'home de confiança d'Elsa Artadi va dient que el fugat ja el tenim «amortitzat», que «és un llast», i que l'Elsa hauria de liderar el partit i el Govern. El que en cercles no tan privats -i pel que poden constatar no tan discrets- ha arribat a dir Jaume Clotet de Carles Puigdemont, no ho ha dit mai el president Rajoy, ni tan sols l'Arcadi Espada o jo. Del president en diu que és una broma, i té raó, però és la broma qui li paga el sou. Traïdor perquè sí, ratota, és l'arrogància del creure's el més llest com sempre desmentida amb el trist final de la cigala: per això compta els seus assessorats per cadàvers, i a tots els acaba ensorrant de la manera més humiliant, també a l'Artadi, fent-li la més mediocre de les campanyes i condemnant-la al pitjor resultat de la història de Convergència a Barcelona. Això sí, no es cansa mai de fer la paròdia del soldadet i l'altre dia va anar a fer-se la foto amb càrrecs i excàrrecs que podrien acabar a presó total perquè a ell li han embargat 3.000 eurets.
Covards, oportunistes i intercambiables, els soldats del president esperen un sou millor per consumar llur traïció, o que els regalin l'esposa, o que algú s'acosti amb una oferteta per vendre a la menuda el que tant deien estimar, naturalment mentre en cobraven.
