06 de juny de 2019
06.06.2019
Diari de Girona

UN BISTURÍ PER A LA CIUTAT

06.06.2019 | 06:00
UN BISTURÍ PER A LA CIUTAT

L escriptor Ramon Solsona és autor d'una magnífica comparació: una ciutat és com un gran hospital; en aquell interior hi ha uns traumatòlegs que componen i recomponen els carrers; uns uròlegs tracten i reparen les vies urinàries del clavegueram envellit; els obstetres ajuden a néixer les placetes i els espais nadons; serien uns cardiòlegs els qui treballen en les vies de circulació; els neuròlegs serien els qui tenen cura de les línies de comunicació; uns ­anestesistes controlen el son d'unes obres que no es desperten. I després hi hauria un equip de cirurgia estètica i plàstica fent un arranjament a la ciutat, igual com fan a aquella actriu que ja s'ha fet gran i etcètera, però desitja continuar sortint a escena.
Amb tanta bata blanca o verda amunt i avall de l'hospital, els gironins ens podem sentir tocats i encertats per un toc d'imaginació literària. No se sap quin doctor haurà d'entrar al consultori per resoldre el trauma pendent de l'esplanada a tocar la plaça d'Europa, de l'anomenat projecte ferroviari AVE. Com també pendent continua –després d'uns 10 anys de l'inici del mateix projecte– la incògnita del projecte de la plaça d'Espanya, tan gran i ara tan llastimosa. Potser també convindria contractar un doctor en substàncies perilloses que dictamini si ja és suficient un informe que ens ha dit que l'amiant del subsol del carrrer de Barcelona «és molt poca cosa».
Una ciutat és sempre a mig fer, com deia el títol d'un llibre d'un altre escriptor, Llorenç Gomis. Probablement és bo que sigui així, que es vagi fent, que doni feina als bons facultatius, sempre de guàrdia. Que la ciutat moderna no tingui un sol autor. Que hi participem tots, anant-la fent, sense haver de tallar mai una cinta d'inauguració amb tisores de renom. Ja de petits els nens començàvem d'aprendre a fer ciutat quan ens entreteníem amb un senzill joc d'arquitectura de fustetes amables, sempre fràgils i provisonals. Amb els creixements personals la nostra afecció de construir queda reduïda a la curiositat que demostrem sempre que ens aturem a badar davant d'unes màquines d'obres, per bé que hagi de ser tafanejant per una escletxa. Les nostres intervencions, vull dir les participacions actives de la ciutadania, van desapareixent. Acabem essent-ne pacífics espectadors, tan encuriosits i interessats com es vulgui, però espectadors. Per exemple, a Girona mateix, les obres del carrer Cardenal Margarit, suggerides i proposades amb tota la il·lusió a l'àmbit de ficar cullerada dels «presupostos participatius», han arribat ara després d'una interminable llista d'espera, per dir-ho també amb termes hospitalaris.
Que la ciutat sembli un gran hospital –com diu Ramon Solsona– no té remei. És el tribut del progrés. Ara bé, els ciutadans del carrer (i de la vorera) no hauríem de ser tractats (encara ens movem en la metàfora de l'hospital) com una anònima xeringa d'usar i tirar, és a dir pagar impostos, que seria l'ús que se'ns fa, i tirar, que seria el silenci definitiu i potser el despreci. Al gran hospital en què queden convertits una ciutat o un país quan sortosament tenen possibilitats de fer projectes i obres, caldria reservar-hi sempre un espai per a una mena de ressonància magnètica i altra tecnologia que va arribant, per mirar interioritats, auscultar el menor senyal de pàlpit de la societat civil, rasa i curta, un dels principals fonaments de la democràcia, allò que tant i tant ens posem a la boca, sobretot des de les més altes esferes. Ara que estrenarem Ajuntaments a tot arreu, els qui hagin d'entrar-hi ja es poden començar a posar la bata de les intervencions i encendre els focus dels millors consultoris i quiròfans. I obrir les portes, que en cap consultori ningú ens hi pengi aquell rètol massa acostumat i rutinari de «disculpeu l'espera», que tindria el valor d'una anestèsia total. I la ciutadania vol estar ben desperta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook