Aquesta setmana s'ha inaugurat al Palau Robert, de Barcelona, l'exposició Els viatgers del Winnipeg. En el 80è aniversari de la travessia cap a l'exili. L'exposició recorda els esforços del poeta Pablo Neruda per salvar exiliats republicans que s'amuntegaven a França després de la Guerra Civil, traslladant-los a Xile, on van poder viure, si més no uns quants anys, sense por. A la inauguració de l'exposició he sentit que entrevistaven l'amic Miquel Bofill, el pare del qual es va embarcar en aquell vaixell que era una fusta de salvació en plena marea bèl·lica.
Commemorem els 80 anys d'un exili amb polítics i activistes també a l'exili. Commemorem els 83 anys de la condemna a 30 anys de presó del Govern de Lluís Companys, tot esperant la condemna del Govern de Carles Puigdemont, ves a saber també a quants anys. L'advocat de Vox deia, a les conclusions del judici, que la pena havia de servir d'escarment. Vivim en l'escarment permanent. Justament l'altre dia el Tribunal Suprem convertia Franco en cap d'Estat des de l'1 d'octubre del 1936, tres mesos després que capitanegés un cop d'Estat. Un any més tard, l'1 d'octubre de 1937, a Barcelona morien 55 persones víctimes de l'enèsim bombardeig aeri, i vuitanta anys més tard, l'1 d'octubre del 2017, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil provocaven més de mil ferits a Catalunya.
Vam passar el segle XIX sota estat de setge. Més de mig segle XX sota dictadures militars. Però el problema som nosaltres. Des del 2010 vivim sota estat de setge electoral. El missatge és que tant se val què votem perquè els seus jutges faran el que vulguin amb els nostres vots. No hi haurà mai democràcia plena a Espanya, perquè, si n'hi hagués, les nacions que la conformen farien el pirandó. Natural. Farts com estem de viure sota amenaça, sota insults i sota repressió permanent.
