08 de juny de 2019
08.06.2019
Diari de Girona

Lluita d'elits

08.06.2019 | 06:00
Lluita d'elits

Ja fa uns quants dies de les eleccions i és com si encara fos la infinita nit electoral. L'alba no sembla clarejar. Imaginem les cauteles de tots els actors. Tots es preparen per a una legislatura de quatre anys i el pas que donin no tindrà una fàcil marxa enrere. Així, no és sorprenent que en aquests dies tot just s'hagin mogut les posicions. Que sapiguem. Aquesta és la part menys interessant de la política i la que produeix més febre en els professionals del gremi. La major part d'ells s'han llançat a explorar el terreny, però sense grans reflexions sobre el que ha passat. Així que estem en el que més ens agrada, la política de gabinet, aquest frenesí de trucades per al final caminar a les palpentes en l'opaca foscor. Assentar alguns principis que puguin veure la llum del dia, això agrada menys. Ningú somia que l'electorat s'assenti i s'estabilitzi. Amb cinc partits en dansa, això ja no passarà. Fer el salt del PP al PSOE podia implicar una gran distància i decisió. Però quan l'escala es divideix en cinc graus, amb un petit esforç pots desplaçar el partit del costat. El que tenen difícil els partits és assentar un principi que faci irreversible la fidelitat.
El cas de Barcelona hauria de ser el més senzill. La posició allà està organitzada sobre la delimitació d'independència, o no. Aquesta és la veritable línia. Ja no ho és defensar una sortida democràtica o no al conflicte. Fa molt que les posicions independentistes s'han situat com si la democràcia hagués parlat. Per a ells, la democràcia ja està consumada i es tracta ara que s'apliqui. Aquest és el veritable plantejament de Maragall i per descomptat de Puigdemont. Els independentistes se senten legitimats a impulsar totes les mesures que impliquin que Catalunya ja és independent. Per a ells ja ho és de iure. Consideren que els que no accepten aquest plantejament són antidemòcrates, com si no haguessin escoltat la veu del poble català. Utilitza el poder des d'aquesta concepció priva la democràcia de les seves mateixes condicions de possibilitat. Si ara se celebrés un referèndum ningú podria garantir la imparcialitat del poder públic.
Així que Ada Colau hauria de tenir la teoria clara. Si lliura el govern de la ciutat a Maragall, que té els mateixos regidors que ella, assumirà aquest plantejament, que l'independentisme té un plus de legitimitat per governar, un que no depèn dels electors, sinó del fet que Catalunya ja és de iure el que ells diuen que és. Si ho fa, la posició política dels comuns s'assemblarà com dues gotes d'aigua a la de la CUP. Assumiran l'hegemonia de l'independentisme i es veuran arrossegats a una política que parteix de la premissa que Barcelona ja és la capital de la República catalana a tots els efectes, legítims i legals, si no fos per l'obstinada presència de l'invasor. Dubto que els votants dels comuns hagin dipositat la seva papereta amb el nom de Colau assumint aquest plantejament. Tenien l'opció de votar dues forces independentistes i no ho van fer. Atès que aquesta diferència és la més intensa possible que es pot imaginar, assumir l'hegemonia de Maragall seria desconèixer l'opció vital dels seus votants.
Per descomptat, tots els altres partits catalans, excepte els independentistes, faran causa comuna amb un govern que garanteixi un poder públic que s'exerceixi sense pressupostos tan injustos. Que Valls hagi ofert els seus vots gratis, no és sinó conseqüència que els seus votants no patiran la major injustícia: ser considerats com metecs. Aquesta cessió de vots no s'ha de desprendre de premisses ideològiques. El que demanda a crits qualsevol ciutadà sensat, sigui independentista o no, és que el poder català no consideri que la independència ja està jurídicament consumada. Però no tenim cap raó per creure que l'argument entri al cap de Torra, de Puigdemont i de Junqueras. No es pot dir en seu judicial que tot va ser un símbol i després governar com si tot hagués estat consumat.
La resta, comparat amb això, és menor, però no irrellevant, i més pels mateixos motius. Els nous partits com els comuns, Podem o Ciutadans van sorgir davant la constatació de les mancances de les elits governants, ja fossin intel·lectuals o morals. La decepció ha estat àmplia perquè les noves elits no sempre han demostrat millor condició ni estil. Per això no ha cristal·litzat del tot el partit de Rivera, perquè no ha mostrat portar un canvi d'estil de fer política. Només han sobreviscut aquelles o aquells dirigents que representen una altra forma d'estar en política: Ribó a València, Colau a Barcelona, ??Carmena i Errejón a Madrid, Quichi a Cadis. Si qualsevol d'ells es posa darrere dels esquemes de les velles elits, que es doni per mort. O són ??visibles de la manera que ells volen ser-ho, o no tindran raó suficient per romandre quan siguin indistingibles de les velles elits. El cas de la Comunitat de Madrid compta per descomptat amb l'excepció de Gabilondo, que per si mateix encarna una manera de ser ali­ena a la burocràcia del PSOE. Tots ells són promeses de canvi qualitatiu. En les lluites d'elits no hi pot haver martingales. Si se cedeix, adeu, perquè la vella et menja.
Suposo que no hauré de donar raons per col·locar Maragall entre les velles elits catalanes, tan estranyes en els seus moviments, tan personalistes. Posar-se en la seva estela és deixar de ser un mateix. Colau pot fer-se visible des de l'alcaldia i seria igual qui li donés suport. Seria ella mateixa. Però no pot anar de segona d'una família de l'aristocràcia barcelonina sense desaparèixer i deixar sense referent un electorat que, si hagués volgut votar Maragall, hauria tingut mil ocasions d'expressar-ho. Passa el mateix amb Carmena. Si no governa, ha d'anar a l'oposició, però no pot posar-se darrere l'altre que farà invisible el seu significat.
La lliçó de tot això és que desallotjar les elits vigents de la seva capacitat de representar la ciutadania, i per tant d'exercir el poder, és un assumpte molt complicat. Ningú que no sigui conscient d'això hauria d'intentar-ho. Per descomptat és molt més difícil que fer un partit i obliga a jugar a més llarg termini. Un partit nou pot sempre trobar-se amb el vot dels enfadats, però això no té res a veure amb guanyar els vots dels que confien en tu. Per això hi ha una tensió implícita en els últims comicis a enfortir el vell bipartidisme. Té a veure amb el fet que no han aparegut elits alternatives sòlides capaces d'inspirar confiança. Només en societats en què s'estén la desesperació se li dona confiança a qualsevol. Afortunadament, no estem aquí.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit