10 de juny de 2019
10.06.2019

EUTANÀSIA: LA CIVILITZACIÓ EN JOC

10.06.2019 | 06:00

Ahir va fa una setmana l'adolescent holandesa Noa Pothoven, després d'haver-ho anunciat a Instagram, va consumar el seu suïcidi a la sala d'estar de casa seva, envoltada de familiars i amics, i amb l'assistència del serveis d'una clínica especialitzada. Noa, de 17 anys, havia patit abusos i agressions sexuals quan era més petita, la qual cosa li va provocar depressió, anorèxia i, en paraules seves, un sofriment insuportable. La seva mare es lamentava que no hagués pogut entrar en un centre psiquiàtric perquè la llista d'espera era molt llarga. Noa es va cansar d'esperar i de viure, i va optar per la tràgica sortida que li oferia la llei holandesa de l'any 2001. Abans d'aquesta llei l'eutanàsia a Holanda estava tolerada, però des de la legalització el nombre d'eutanàsies ha anat creixent progressivament. Avui a Holanda es duen a terme unes 20 eutanàsies cada dia.
Sembla que la despenalització de l'eutanàsia serà una de les primeres grans mesures que impulsarà el nou govern espa­nyol. La proposició de llei començada a tramitar en l'anterior legislatura preveu legalitzar l'eutanàsia en casos de malaltia greu i incurable o discapacitat greu crònica. A part de la indeterminació d'aquests conceptes, es veu a venir que s'utilitzen com a punta de llança per obrir les portes a un dret d'abast molt més ampli. Tenim el precedent de l'avortament: el que en la llei de 1985 eren tres excepcions per eliminar la vida humana en gestació (que avui suposen només el 10% del total d'avortaments que es fan anualment), amb la nova llei del 2010 es va convertir en un dret generalitzat sense necessitat que concorri cap causa. Els legisladors saben que la consciència social s'han d'anar treballant pas a pas. Els més cínics diuen que s'ha de deixar que la societat maduri.
Es vol legalitzar l'eutanàsia quan a Espanya les cures pal·liatives només arriben a la meitat dels pacients que les necessiten al final de la vida, de forma que per a l'altra meitat l'eutanàsia serà l'«alternativa» per alleugerir el seu dolor o patiment. Això suposa una greu injustícia social i que als pacients en tal situació els manqui una autèntica llibertat d'elecció. Però per a la majoria de partits polítics regalar «nous drets» a la ciutadania pesa més que la justícia social i les conseqüències a llarg termini.
La professió mèdica tampoc ho tindrà fàcil si en alguns llocs els mitjans per l'alleujament del sofriment porten cap a una mort natural, mentre que en altres la manca d'aquests mitjans afavoreix optar per la mort provocada. En la tradició hipocràtica l'atenció mèdica és un pacte de confiança que prohibeix al cuidador, en nom de la dignitat o la compassió, danyar o matar intencionalment al pacient. 
En el debat social se senten altres arguments a favor del que ara s'anomena «dret a morir dignament», que amb el temps s'acabaran generalitzant: que si som amos de la nostra vida i en podem disposar quan vulguem; que si no vull que els meus fills i nets s'emportin de mi la imatge d'un cos afectat per la malaltia i el dolor, i vull que em recordin en bon estat; que si ja no puc fer el que m'agrada i el que em feia feliç, per què he de continuar vivint?...
En l'eutanàsia hi ha en joc un principi bàsic de la nostra civilització: la vida humana és el bé principal de la persona i base de tots els seus drets i, com a tal, indisponible. Els drets indisponibles o irrenunciables protegeixen la part més feble de la relació, per exemple, els drets del treballador davant l'empresari. La protecció de la vida humana és una qüestió pre-política que no pot estar a disposició d'agendes ideològiques ni majories parlamentàries. El progrés social és protegir la part més feble. Ho ha dit el papa Francesc amb motiu de la mort de la Noa: «La resposta que hem de donar és no abandonar mai a qui pateix, no rendir-nos, sinó tenir cura i estimar les persones perquè tornin a tenir esperança».
Els perills de l'eutanàsia són evidents. S'explica que a Mallorca hi havia una vella vídua rica, que vivia sense pressa el final dels seus dies al llit, mentre els seus fills voltaven impacients per la casa ­pairal. Un amic la va anar a visitar i li va dir que tenia molta sort d'estar tan ben acompanyada. Ella li va respondre: «Tots esperen sa becada». En la nostra societat serà cada vegada més habitual que els fills tinguin una situació econòmica més precària i amb menys estalvis que els pares. Per això, no cal ser molt perspicaç ni molt mal pensat per imaginar-se quants fills o nets poden estar esperant «sa becada» dels seus pares ancians i malalts, sovint amb malalties que els fan incapaços de decidir per si mateixos. En aquestes circumstàncies el just i raonable és protegir la part més feble, els ancians, i no posar-los davant el dilema inacceptable d'haver de decidir entre continuar essent una destorb o una càrrega pels fills, o fer el «darrer sacrifici» de la seva vida perquè aquells que varen portar al món, criar, educar i mantenir fins no se sap quina edat, ara es puguin estalviar la molèstia d'haver-los de cuidar.
El rebuig de l'eutanàsia no suposa prolongar la vida a tota costa, l'anomenat acarnissament terapèutic. El principi del doble efecte permet, sota certes condicions, alleujar el patiment tot i el risc d'escurçar el final de la vida. El principi de la negativa a l'obstinació terapèutica suposa la no obligació d'aplicar mitjans extraordinaris per allargar la vida.
Si s'aprova la llei de l'eutanàsia, s'anirà estenent la idea que la vida humana en la seva darrera etapa de fragilitat i malaltia és quelcom descartable (és la paraula que utilitza el papa Francesc) i entrarem en una zona lliscosa de conseqüències imprevisibles. La manca d'esperança i del sentit últim de la vida, el no saber d'on venim ni a on anem, que dominen en el nostre temps farà que la vida humana es devaluï cada vegada més, no només en el seu origen, sinó també en la seva etapa final i en altres situacions de gran fragilitat i desesperació personal.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook