12 de juny de 2019
12.06.2019

Normandia

12.06.2019 | 06:00

Quan visitàvem el camp de batalla de Gettysburg, a Pennsilvània, un professor universitari em va explicar que el seu pare havia participat en el desembarcament a Normandia. I el dia D –del qual ara es compleixen 75 anys–, quan anaven a desembarcar a les platges, un dels seus oficials es va posar a recitar uns versos de La Ilíada per donar-los ànims: «Els navilis d'Àiax i de Protesilau, a la riba / de la mar escumosa es trobaven, i en aquest paratge / els homes i cavalls van lluitar amb gran valentia». Això era tot el que el pare d'aquell professor volia explicar de la seva experiència de la guerra. L'arribada a la platja –potser Omaha o potser Utah Beach–, el mar embravit, la por, el soroll inconcebible, els marejos, els soldats que vomitaven. I enmig de tot allò, aquell oficial, que tenia la mateixa por que els seus soldats, recitant aquells versos que parlaven d'un altre desembarcament a les llunyanes platges de Troia. Quan m'ho va explicar, vaig pensar que podria ser una fantasia. A quin boig se li pot ocórrer recitar La Ilíada a les platges de Normandia?
Però després vaig pensar que potser aquell home –el pare del professor– deia la veritat. A l'acadèmia nord-americana de West Point, les classes de literatura eren molt importants i s'ensenyava els cadets a redactar els comunicats de guerra amb la mateixa concisa precisió que tenia la prosa de Hemingway o de Willa Cather. En qualsevol cas, allò no tenia gaire importància. L'important és que aquell home –el pare del professor– va desembarcar a Normandia i s'hi va jugar el tipus en una guerra que devia importar-li un rave i després, quan va tornar a casa, es va convertir en un home retret i esquerp que mai va voler tornar a parlar de la guerra. Ni una sola paraula. L'única cosa que deia, si sortia l'assumpte, era allò de l'oficial recitant La Ilíada. Res més. Aquell home, pel que sé, també es va convertir en un alcohòlic que va fer patir la seva dona i va fer patir els seus fills. Ningú torna sa i estalvi d'una guerra, encara que aparentment no hagi sofert cap ferida greu. Aquell home que va sentir recitar Homer abans de saltar a les platges no va voler parlar del que havia vist quan es va llançar a l'aigua i va intentar arribar com va poder fins a la riba. Potser va lluitar amb gran valentia, com Àiax i Protesilau al costat de la mar escumosa de Troia. O potser es va amagar en un forat i va esperar al final de la batalla. Qui sap. Però el que va veure aquell dia –i el que va veure en els següents mesos de campanya fins que va acabar la guerra gairebé un any més tard– el va convertir en un ésser destruït anímicament que també va destrossar la vida dels seus éssers estimats. Aquell home va tenir sort i va tornar a casa, però milers dels seus companys es van quedar a les platges.
A prop de Bayeux hi ha el cementiri militar americà on estan enterrats aquells soldats. Un dia, fa molt de temps, després de fer autoestop per la costa de Normandia, un cotxe em va deixar prop d'allà, i sense saber com em vaig trobar davant de les creus blanques del cementiri. Tothom ha sentit a parlar del desembarcament a Normandia, però les nostres nocions de geografia són vagues i molt poca gent coneix el lloc on es van produir els desembarcaments. Jo, per descomptat, no ho sabia. Coneixia els noms en clau –Utah, Omaha, Juno, sobretot per la pel·lícula El dia més llarg–, però no sabia exactament on eren aquelles platges. Aquell dia, a Saint Laurent sur Mer, vaig veure un indicador que assenyalava el camí i em vaig trobar amb el cementiri. Era a finals de setembre, el temps era molt bo –cosa rara a Normandia–, però hi havia molt poca gent. Després va arribar un autocar i van començar a baixar jubilats americans amb les seves famílies. Vaig suposar que eren veterans de guerra que giraven el cap desconcertats. Allò era el lloc on havien desembarcat quaranta anys abans? Quan van començar a mirar el memorial que hi havia a l'entrada del cementiri, vaig pensar que havia de se­guir-los i entrar al cementiri amb ells. Però després vaig canviar d'opinió. Allí estaven enterrats els seus companys, els homes que havien anat a les barcasses amb ells, els que havien vomitat i havien tremolat de por en acostar-se a les platges. Allà, potser, hi estaven enterrats els seus germans, els seus familiars, els seus amics. Aquell lloc era sagrat per a ells i jo no era més que un simple curiós, un turista, en certa forma un manefla. Així que vaig deixar que aquells veterans entressin al cementiri amb les seves dones i els seus fills, i vaig tornar al poble. I ara, quan han passat molts anys d'allò, soc jo qui recita per a ells els versos de La Ilíada: «Els navilis d'Àiax i de Protesilau, a la riba / de la mar escumosa es trobaven, i en aquest paratge / els homes i cavalls van lluitar amb gran valentia».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit