El que ahir quedà vist per a sentència fou el judici d'uns fets molt concrets. Els que els visquérem, i els vam patir, mai no hem d'oblidar-los. Però ja fa temps que de la substància del que n'hem dit el «procés» -que començà amb la manifestació de la Diada de 2012 i que acabà amb la declaració d'independència del 27 d'octubre de 2017- en vàrem fer l'autòpsia i el que hi hem trobat és el més estrepitós dels ridículs i la més severa de les derrotes.
Era de preveure, perquè totes les idees en què es basà eren fraudulentes: que l'independentisme és majoritari, que la democràcia es basa només a posar unes urnes; que la comunitat internacional simpatitza amb la independència; que Europa saludaria la independència de Catalunya i l'acceptaria sense solució de continuïtat com un nou Estat membre; que Espanya no es defensaria i que si ho feia usant la força, perdria; i sobretot, que els líders independentistes i els seus votants realment volien la independència i estaven disposats a pagar-ne el preu.
Tantes idees, tantes mentides. Tant entusiasme, tant frau. Tanta arrogància i tanta mediocritat.
L'independentisme no és ni ha estat mai majoritari a Catalunya. Malgrat les trampes, els enganys i els deliris dels apologetes més embogits, ni en una sola elecció, fos de l'àmbit que fos, ha superat el llistó mínim del 50 per cent, que de tota manera tampoc no seria suficient perquè pogués resultar exitosa una aventura d'aquesta envergadura.
Qualsevol persona o país civilitzat sap, també, que la democràcia es basa en què decideixin les majories, però sempre amb respecte a les minories i al marc legal establert -també- democràticament, amb àmplies majories, o «majories reforçades», com sol dir-se.
En la mateixa línia pot dir-se que la comunitat internacional no ha mostrat cap interès, ni molt menys cap simpatia, per la causa de la independència de Catalunya. Cap Estat seriós -ni no seriós- va reconèixer la declaració d'independència. Es va dir que potser Nicolás Maduro ho faria, creant ell tot sol la més escaient metàfora sobre el procés; però en tot cas es feu enrere veient com ni els mateixos líders independentistes eren capaços de reconèixer la independència que acabaven de declarar.
Totes les comunicacions oficials que la Unió Europea ha emès han estat en el sentit que els seus tractats deixarien d'aplicar-se a Catalunya en cas d'independència, i molt més si era no acordada amb Espanya. Tot i la propaganda, fraudulenta, en sentit contrari, ni la Unió ni cap dels seus Estats no s'han separat en cap moment d'aquesta línia, per molt que alguns mitjans de comunicació, alguns agitadors i alguns partits polítics -sempre minoritaris, i populistes- hagin tingut algun interès desestabilitzador.
Però potser el més grotesc deliri independentista fou que Espanya no es defensaria i que no gosaria recórrer a la força per garantir la seva integritat. I evidentment Espanya es va defensar, com tocava, i va guanyar comptant amb la complicitat i fins i tot l'aplaudiment de tots els Estats del seu entorn. La força que va haver d'usar fou mínima, però marcà una línia vermella al terra que els independentistes no han gosat mai més tornar a traspassar.
I pel que fa als líders independentistes, preocupats només pel poder autonòmic, i també al conjunt dels catalans independentistes -amb les excepcions que calgui consignar-, ha quedat clar que com a molt desitjaven la independència, però de fet no la volien i la manera que tinc de saber-ho és que a l'hora de pagar el preu es van amagar com hàmsters i van ser els col·laboradors necessaris de l'aplicació de l'article 155. De tanta revolta que ens havien promès, preferiren tornar a la seva feina per cobrar el seu souet.
Tot ha estat mentida, res no ha estat veritat. Al jutge Marchena li correspon dictar sentència sobre els fets concrets que ocorregueren els mesos de setembre i octubre de fa dos anys, però l'independentisme s'ha condemnat ell mateix entre traïcions i mentides i les penes de presó que eventualment li caiguin seran el menor dels escarnis que mereix.
Com sempre al llarg de la Història, Catalunya ha intentat lliurar la seva batalla fora de la realitat, partint de l'autoengany i apel·lant a una superioritat mai no demostrada. Ara ja ens amenacen amb tota mena de reaccions a una sentència que encara no se sap quina serà. Si fan folklore, ja sabem on comença i on acaba. Si van més enllà, ja ells han pogut constatar, entre Lledoners i Waterloo, com acabaran.
