El poder me'l van ensenyar la meva àvia i la senyoreta Júlia. La meva àvia, de la manera més descarnada i incondicional; la senyoreta Júlia, que fou la fundadora i la directora de la meva escola, amb més sentit de l'humor i segurament amb més tendresa, però tot i que sentia que m'estimava molt sabia que no era la meva àvia ni jo el seu net: els límits exactes són la primera noció del poder i aquestes coses les notes de seguida, si estàs atent, encara que siguis un nen. Potser no les entens, però les notes. Hi ha un instint que t'ho diu: jugar amb el poder -i jo hi he jugat molt, i m'ho he passat molt bé- és com acaronar un tigre: per molt domesticat que estigui, has de recordar sempre que és un animal salvatge i que podria matar-te d'un sol moviment.
A la meva àvia i a la senyoreta Júlia algunes coses les diferenciaven: més aviat poques, però cap pel que fa al sentit del poder. El que més em cridava l'atenció és que n'hi havia prou de la seva presència perquè tothom entengués que manaven elles. I cap de les dues no tenia una planta aristocràtica, ni airosa, ni estilitzada. Però no els calia fer res d'especial per imposar-se, a la manera mateixa de l'Església i del el temor de Déu, que és el que en realitat la fa eterna. Manaven. I manaven molt. I només manaven elles. I tothom ho sabia. I tothom les venerava. Només se'n queixaven les ànimes esfilagarsades, massa febles. Algunes mestres patiren úlceres, alguns dependents s'acoholitzaren. No podem abastar-ho tot: també Armani té diverses línies de creació.
A la senyoreta Júlia la succeí Carme Sánchez. La Carme «la que mana», com immediatament la batejà la meva filla el dia que la va conèixer. La seva sola presència és igualment inspiradora, intimidatòria i tothom es guarda de dir segons què davant d'ella. No ha de fer res més que ser-hi. No ho ha après, no ho assaja, no se'n vanta. És duresa però no és només duresa. És humor però només riu com per fer-te una gentilesa. És tendresa però sempre a la corda fluixa del que podria passar-te si no llegissis bé els codis. La Carme fou amb mi tan dolça que no sé si he tingut alguna professora més dolça. I quan es convertí en la directora no deixà de ser-ho, però no calia que cap cartell anunciés el seu càrrec i només li calia perquè tothom ho sabés, i jo el primer.
Encara avui prefereixo que em truqui un ministre per queixar-se que li he dit tros d'ase, i que entre crits i interjeccions faci veure que no m'amenaça, que no la Carme quan un dels meus articles no li ha agradat gaire -no em diu mai que gens. Ara és la presidenta de la fundació de l'escola, i ens ha deixat una nova directora.
Divendres la meva filla va tornar d'uns dies de colònies i els pares esperàvem allà on havia d'arribar l'autocar, uns metres més amunt del parvulari. De sobte van arribar quatre senyoretes a informar-nos d'un cert retard. Entre elles n'hi havia dues que eren secretàries, una coordinadora i la nova directora. Era impossible distingir-la. En qualsevol cas, ni la senyoreta Júlia ni la Carme haurien sortit mai a donar explicacions, ni a rebre autocars, perquè sempre tingueren la clara intuïció del que una directora mai no ha de fer. Però en tot cas, només d'aparèixer, fins i tot un marcià sabria que són elles. Per amenitzar l'espera, amb un pare que encara no la coneixia, vaig jugar al joc de veure si encertava qui era la nova elegida, i quan els nens finalment arribaren i una d'elles els parlà en anglès, el meu amic digué: «Aquesta segur que no pot ser. Parla idiomes!», i el raonament era correcte, però la directora era ella. Vam riure molt, mentre vèiem que anava com fent-se la duquessa de Cambridge. De fet, he vist secretàries molt menys horteres. Per a mi no fou cap sorpresa: de seguida que la vaig conèixer, la vaig posar en venda a Wallapop.
El poder és el més important dels aprenentatges. El que jo sé, i el que em permet escriure, no m'ho ha ensenyat ni el que he estudiat ni el que llegit sinó el poder, que ho decideix tot. La Carme va ser una magnífica professora de Castellà però vaig aprendre molt més del seu ímpetu i del seu caràcter, de la seva presència imponent, de la seva personalitat que conduïa totes les altres, que de cap sintaxi que va explicar-me, molt ben explicada, per cert. La meva àvia va donar-me molts diners, i quan dic molts, em refereixo al tipus de suma que excedeix la vostra imaginació més morbosa, però diria que me'ls he gastat tots, i el que encara em fa ric és el que va ensenyar-me, de vegades rebregant-me com un drap, fins que s'assegurava que la lliçó quedava ben entesa. Jo no seria qui soc sense elles.
Les secretàries hi són per recordar-nos on hem quedat, però no per decidir-ho. Per parlar-nos en anglès quan baixem de l'autocar, però no podrien mostrar-nos el camí, ni el destí, ni les ales. El poder és la tensió amb què el talent descobreix per a què serveix; la força amb què ens projectem a l'univers i ens tornem llavor, profit concret. El poder és que aquest article sobrevoli els murs de la meva petita escola i caigui com els cels d'estiu i les estrelles sobre la costa ferida, per calmar-la.
