Una eternitat després, acaba el judici de la repetició absurda en format de cambra de la tragicomèdia del procés, perquè no s'ha aportat una sola dada desconeguda abans d'iniciar les sessions. A canvi, el judici ha creat les estrelles mediàtiques de rigor:
Xavier Melero. Costa recuperar l'informe final de l'advocat espanyolista de Quim Forn. Ni tan sols queda clar si l'epifania inigualable auxilia el seu client, però és simplement la major peça oratòria que s'ha escoltat a Espanya des de la mort de Franco. El tribunal es va contenir per no aplaudir.
David Fernández. El dissident de les CUP va oferir el testimoni més aclaparador. En samarreta, sense la vestimenta ni el pes adequats, amb una intel·ligència sincera que sobrevolava els congregats, sense concedir la mínima importància a les jerarquies de la sala, reafirmant-se cordialment en les seves idees. Algun dia, tots els anarquistes eren així.
Ada Colau. La millor política en pista. Va recórrer a la seva personalitat múltiple per desdoblar-se en mare, alcaldessa i activista, fent a cada pas que «no soc independentista». Va tenir la llicència per matar que el tribunal va retirar a la filòsofa Marina Garcés, quan va voler imitar la primera edil barcelonina.
Lluís Llach. Un bon concert entre amics, a Marchena només li va faltar aclofar-se per demanar-li un autògraf. Semblava cansat, però ja ho estava quan mig segle enrere va compondre la música més important de la Mediterrània.
Andreu Van den Eynde. Només perquè moriria si no figurés en aquesta relació. L'alumne repipi, que pregunta constantment al seu mirall màgic si és el més maco de la sala i per què no presideix el tribunal.
Manuel Marchena. Tot s'ha dit i consumat sobre ell, tret que va esclatar rabiós quan l'Audiència Nacional va tenir la valentia d'alliberar Sandro Rosell, i que va acomiadar el judici amb un rictus molt condemnatori.
