L any 1975 es va obrir l'estació d'esquí de Vallter 2000. Fins aquell any pujar alguna muntanya per sobre de 2.000 m significava una aproximació llarga des de Setcases, o com a mínim des de Pla Molina on arribava la carretera. Tinc pocs records de la muntanya abans de l'obertura de les pistes d'esquí, tot i que en recordo dues de potents, el descobriment de la vall de Carançà i la travessa a Núria anant per Nou Creus i tornant per Coma de Vaca a Setcases. Aquelles excursions eren autèntiques expedicions, no hi havia camins fresats i els mapes d'Alpina havien estat dibuixats a mà alçada i a ull, però eren suficients per interpretar el coll per on havies de passar.
L'arribada de la carretera a Vallter 2000 va obrir una perspectiva diferent, tot era més a l'abast i així fou com a l'any 1978, els primers 25 anys amb en Ventura i després amb en Toni, vaig anar descobrint tos els racons de la Vall de Camprodon i comarques veïnes. El descobriment va ser metòdic, agafant els mapes fent cada carena i cada vall, no deixant res per veure ni per descobrir. Des de llavors he caminat gairebé tots els diumenges per l'espai associat a la vall, fins l'últim diumenge de l'any passat. Ja sabeu que m'agrada quantificar, per la qual cosa el mètode tossut de caminar tots els diumenges m'ha permès calcular que he caminat uns 22.000 km, una distància com els 19.000 km que hi ha fins a Nova Zelanda. El 1995 l'alcalde de Camprodon Esteve Pujol ens va demanar si podíem escriure rutes pels visitants que venien a la vall i així va ser com van néixer 8 fitxes de rutes de Camprodon, que després van augmentar a 26 per tota la vall. Això va implicar desbrossar camins, obrir noves connexions per establir una xarxa, marcar-los i mesurar-los amb una roda que ens vam construir.
Mentre fèiem el treball ens vam preguntar en nombroses ocasions com i qui faria el manteniment dels camins i si es mantindrien nets i decents. En aquell temps ens constava molt convèncer la gent per anar a caminar tot i que nosaltres vèiem un potencial de país immens, amb territoris molt diversos, com l'alta Garrotxa, l'alt Pirineu o el Vallespir francès, els tres patis, com jo els anomeno: el d'estiu (carena pirinenca), el d'hivern (alta Garrotxa) i el pati de darrera (Prats de Molló). Vam continuar fent el treball que va acabar amb un llibre Caminant per la Vall de Camprodon amb 79 itineraris que sumen 1.200 km que abasten els 400 km marcats de la vall i més enllà, des de Canigó fins a Puigmal, Ribes de Freser i Oix, abraçant uns 600 km2 de territori. El 2003, 100 anys després del llibre de César August Torras, vam presentar el llibre que va ajudar molta gent a descobrir nous llocs, com Mantet. Va acabar un treball de set anys anant amb un podall, un pot de pintura o una roda. No us explico les peripècies de la roda, fent-la pujar per canals, recorrent els 1.200 km. Posteriorment vam tornar a mesurar els camins amb GPS i més endavant els vam filmar.
L'arribada de la crisi a partir dels anys 2009 i 2010 va fer un tomb amb l'excursionisme. De cop, van aparèixer milers i milers d'excursionistes que van garantir que els camins es mantindrien fresats i oberts, impedint que quedessin amagats per la vegetació. També vam constatar que es mantenien nets de deixalles, per la qual cosa la nostra preocupació inicial va quedar resolta. Però, a poc a poc, en va aparèixer una de nova que no havíem sospitat: l'erosió de la muntanya i l'afectació a la fauna salvatge. Així és, a partir de 2.000 m d'altura la vegetació té moltes dificultats per regenerar-se perquè el seu cicle vital és molt curt. Allà on s'ha fresat un camí l'aigua acaba fent-hi un rec, arrossegant terra i gra de gramínies cap avall del pendent. Afegim-hi que a muntanya sovint la pluja és torrencial, amb molta intensitat, per la qual cosa l'efecte arrossegador és més potent. El resultat és que, a partir del 2012 vam començar a observar com l'erosió dels camins agafava un grau que ens va fer pensar que un dia seria necessari fer accions d'obra pública de conservació. Els primers que van començar a fer-ho van ser els francesos, però va acabar arribant a casa, quan el guarda del refugi d'Ulldeter va decidir posar ordre al camí d'accés al refugi.
El 2017 vaig ser a la Portella de Rojà com a col·laborador de la prova Isard atack BTT. Allà hi havia un guarda francès que em va suggerir que fes baixar els participants de la bicicleta per disminuir l'erosió. A l'any següent els francesos no van donar el permís perquè la prova passés pel seu territori.
Pel que fa a la fauna, cal dir que en aquest territori hi ha més de 10.000 isards, però només he vist dos galls fers i, des de l'any 2002 no en veig cap, cosa que fa pensar que ja no hi són. Les perdius blanques sembla que es mantenen, amb una colònia de 26 exemplars al circ de Morens i una altra més petita a Circ de Concrós. Però la massificació fa perillar la seva reproducció.
Per tot això, les proves Trail com la de l'Olla de Núria o el Trail Ulldeter tenen els dies comptats, per l'impacte enorme que tenen sobre el territori. Vaig gaudir molt veient l'evolució de la cursa de l'Olla de Núria, però alhora em va fer veure el mal que estem fent a la muntanya que ha esdevingut més fràgil per la freqüentació de tanta gent. Si voleu veure la perdiu blanca allunyant-me del seu niu podeu mirar el vídeo http//bit.ly/2licqka i entendreu l'article.
