El bipartidisme es refugia en què «tot s'ha perdut, menys la coalició». PP i PSOE perden la majoria absoluta en nombroses circumscripcions. No individualment, sinó sumant les seves forces. En les institucions provincials, ara anomenades autonòmiques per deformació semàntica, populars i socialistes han vist violades les seves hegemonies respectives per incloure neofranquistes, abjectes separatistes i els melenuts de Podem. No obstant això, el Consell de Ministres de la Moncloa romania inviolable. Ni Duran i Lleida en el seu moment, ni Rivera quan es deixava bressolar per Rajoy van tacar la puresa de les deliberacions a la cúpula de l'Estat.

L'última frontera bipartidista està a punt de ser enderrocada. Ningú discutirà a Sánchez la fúria en debatre contra la contaminació del seu futur executiu, amb partits que poguessin moderar o, fins i tot, millorar el PSOE. Per fortuna, la semàntica acudeix de nou en ajuda de les aparences, segons reconeixen els usuaris de l'eina. El Govern de coalició passa a ser de cooperació. Els socialistes exhibeixen l'alleujament profilàctic que no s'ha pactat, només s'ha treballat darrere d'un objectiu compartit. I els cooperants o mendicants de Podem insisteixen en els ministeris, perquè la zebra seguirà tenint ratlles encara que li diguin d'una altra manera.

Després de les generals, el PSOE es va sumar a l'ortodòxia que qualsevol menys Iglesias, amb aquests pèls. Els socialistes transmetien la imatge que sondejarien Vox abans que anar a dormir amb Podem. Ara, la Moncloa difon la doctrina que Ciutadans i el PP l'obliguen a pactar amb els barbuts, potser fins a l'extrem d'acabar amb el monopartidisme dels consells de ministres. El Govern de cooperants figurava nítid en la voluntat dels votants, les negociacions es simplificarien si els partits llegissin amb una mínima atenció els resultats electorals.