Cartes

MANEL FORTIS Olot

Acabo d'arribar d'un creuer fantàstic, però no us vull parlar de les boniques experiències viscudes, sinó d'un acte concret que va despertar en mi sensacions i emocions importants.

Durant un creuer, es fan moltes activitats, actes, festes, espectacles... tot per aconseguir que els que viatgem dins el vaixell passem uns dies inoblidables.

Un d'aquests actes va ser una desfilada de banderes de totes les nacionalitats dels tripulants que formaven part del vaixell.

Banderes, banderes i més banderes dels cinc continents. Colors, franges i símbols es barrejaven d'una manera emotiva amb diverses músiques i balls de cada nació, on els ballarins (els mateixos tripulants, personal de neteja, cambrers, cuiners...) hi posaven una emoció que arribava al cor dels espectadors.

Veure com tantes sensibilitats diferents treballaven juntes pel bé dels passatgers emocionava.

Veure com els seus ulls, somriures i passió en ballar i aixecar les seves banderes expressaven emoció i amor al seu país d'origen em va fer saltar les llàgrimes.

Per dos motius.

Perquè, a mi, una de les coses que més m'emocionen són les persones que marxen del seu país a lluitar per una vida millor per a ells i els seus.

I perquè vaig trobar a faltar la meva bandera.

La de la meva nació.

Catalunya.

Els sentiments no han de ser raonables.

No cal.

Els sentiments són quins són i es respecten.

La meva nació, el meu sentiment, és Catalunya.

I la senyera no hi era.

Ni hi serà properament.

Pena.

Pena també quan van dir les nacionalitats dels viatgers, i el nombre de persones de cada país.

30 persones de nacionalitat espanyola viatjaven al creuer.

A l'orella de la meva estimada dona, romanesa, li vaig dir: «Suposo que dintre d'aquests 30 m'hi compten a mi, per tant, només són 29».

Després de riure, fer-nos un petó i una abraçada, vaig anar a la biblioteca del vaixell (sí, fins i tot biblioteca tenen aquestes increïbles ciutats flotants).

Com que el vaixell era d'una companyia nord-americana, vaig buscar en la secció de «llengües estrangeres».

Vaig trobar diversos llibres en llengua castellana i... un en català!

Sí, em vaig tornar a emocionar veient El mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, llibre que havia llegit en la meva joventut, barrejat entre llibres en espanyol, francès i alemany.

Acabaré amb el missatge que va fer-nos arribar en Michelle, el director del creuer, a l'acabar l'acte de les banderes:

«Quan arribeu a casa a l'acabar el creuer, expliqueu als vostres amics, als vostres familiars, que a bord d'aquest vaixell s'han barrejat 75 nacionalitats diferents entre tripulants i passatgers i no hi ha hagut ni un problema. Si tots ens respectem, no hi ha d'haver cap problema. Feu córrer aquest missatge».

Jo, de la meva humil manera, el faig córrer.

Respecte per a tothom, per les seves nacionalitats i emocions.

I, és clar, respecte també per a mi, per a nosaltres, que ens sentim catalans.