Cartes

JOSEP MARIA BOSCH GIRONA

Als països occidentals -agradi o no- la iniciativa pública representa molt poc envers la iniciativa privada: això, en general, és prou bo i fa que la distribució i aprofitament dels recursos sigui molt més racional; però també es produeixen moltes disfuncions quan la iniciativa privada no té interès en alguns sectors i la iniciativa pública -que sol anar sempre a remolc- encara no els ha ni sondejat.

Posaré alguns exemples: quan vivia a Barcelona, recordo que hi havia un dia a la semana, que imagino que canviava segons els barris (a l'avinguda Terradellas era el dimarts) en què podies deixar els trastos vells al costat del contenidor i els serveis municipals els recollien de manera gratuïta (ara a Girona s'ha posat, també, en marxa). Bé, doncs, et deien que dexeissis els mobles vells a les 8 del vespre i els serveis municipals (iniciativa pública) els recollirien abans de les 9. La realitat era una altra: deixaves els mobles a les 8 i a les 8 i 10 minuts ja tenies la iniciativa privada -generalment en forma de furgonetes conduïdes per persones d'ètnia gitana- que triaven entre els mobles aquelles parts que els interessaven i deixaven als serveis municipals allò que no tenia valor.

L'altre exemple és molt més exagerat i té a veure amb el judici que se segueix contra els presos polítics catalans: mentre la iniciativa privada, en forma de les defenses dels acusats, ha interpretat el seu paper de manera meravellosa: tot al seu moment; cada vídeo amb la seva explicació, sense error de cap mena, desgranant tots i cadascún dels motius, etc., etc., la iniciativa pública, en forma de jutges, fiscals i advocats de l'Estat, ha fet un paper horrorós: quan no s'adormien, badallaven€ quan presentaven qualsevol document, s'equivocaven i en mostraven un altre i, fins i tot, en les preguntes que feien es feia palesa la seva falta de professionalitat€ i estem parlant dels funcionaris més ben pagats del sistema. Tant era així, que el mateix president del Suprem va impedir que es poguessin contrastar opinions amb documents gràfics, conscient del ridícul espantós que farien els funcionaris estatals.

No pietat, però sí coherència política

JOAN JANOHER I SADURNÍ VULPELLAC

Tot està vist per a sentència, ara caldrà trobar el pes de la sensatesa jurídica. No vull pas desqualificar els que varen cercar la problemàtica del procés a Catalu­nya, mitjançant el judici de l'1-O, on s'ha demostrat l'afer com una qüestió i venjança política. Han hagut de passar un munt de setmanes d'interrogatoris, com compareixences testimonials que han esgotat els imputats en presó preventiva, passant-se de frenada per la durada improcedent. Hem arribat a la recta definitiva amb els dubtes propis de com s'ha jutjat els nostres polítics, negant la seva condició. Un afer sense base democràtica.

Davant l'evidència dels fets, tothom romandrà expectant per veure la resolució. Per tal de seguir el fil de la polèmica i dels resultats que molt ens temem: que la influència dels partits de les dretes continuaran pressionant els juristes i fiscals. Una preocupació afegida després de les al·legacions fetes pels encausats. Es mou una inquietud pel que fa a les sentències, i mundialment l'expectació serà el punt de partida de la credibilitat del judici qüestionat, ja que les notícies marcaran les hores a les xarxes internacionals ocupant tots els espais informatius adients. La posició dels presos no és pas de clemència, atès que no han fet res per condemnar-los, només demanen l'indult per un judici injust.

Odi contra les religions

Jesús Domingo Martínez GIRONA

L'increment de l'odi contra les religions a Europa és un símptoma de la radicalització de determinats sectors polítics, socials i culturals. Un radicalisme d'arrel ideològica que atempta contra la llibertat religiosa, que és un dels termòmetres més evidents de les llibertats en una democràcia. Europa, que ha estat el bressol del respecte a la dignitat de la persona i a la seva llibertat de creença, hauria de prendre seriosament aquests símptomes d'intolerància i odi contra el religiós, en particular el cristià. Un odi que no s'explica sense la causa d'un nihilisme existencial que no coneix límits.