Diuen que el vaixell sura. Sembla que, de moment, hi ha qui el governa i que, d'aquí a poc, si és de menester, desplegarà les veles. Encara està amarrat a port i ja ha sofert un motí. La capitana ha navegat en aigües perilloses. Plora i com més plora, més valenta se sent. Indescriptible. Ha ordenat hissar al pal major un símbol rebel. El llaç groc que al segle XXI està més perseguit que la calavera pirata. Remet a una tribu que practica rituals esgarrifosos, execrables i castigats per la llei -republicans que s'han atrevit a posar milers d'urnes perquè la gent voti. La tripulació s'ha format amb antics corsaris, més d'un mercenari i gent valuosa gràcies a la seva experiència cent cinquanta-cinc vegades demostrada. Cabdills ferrenys que han jurat obediència al rei que governa pel damunt i per sota del mar, damunt la terra i a dins les clavegueres de l'imperi. El motí ha comportat que, malgrat els plors de la capitana -salats com una arengada portuguesa- la tripulació es miri amb recel. Prové de gremis lleials al monarca; obeeixen el virrei a cegues. Encara, ningú no ha cridat: que se salvi qui pugui! Que quatre ho han fet, cal remarcar al presumpte mariner metropolità, qui, un cop acceptat a bord, n'ha saltat per implorar feina a terra. La navegació s'endevina interessant. Malgrat tot, el timoner, poc aventurer però fidel fins a no dir, ha tingut el seny de posar un cordó sanitari a la rampa del vaixell. Cap infiltrat de la tribu republicana no ha pujat a coberta. Els marines canten i aparellen la nau. El contramestre va vestit com un mariscal, és seductor fins a no dir: gavatxo. Un home acceptat arreu a qui acompanya la llegenda d'haver enfonsat molts vaixells. Els seus.
