La vinculació de la carrera política d'Ada Colau amb els desnonaments no requereix de major explicació. No seria inexacte afirmar que va ser catapultada arran d'assenyalar al Congrés que «aquest senyor és un cínic i un criminal», en referència a un representant de la patronal bancària. La vinculació de l'exalcaldessa de Madrid amb els desallotjaments forçosos arrenca del comentari d'un distingit advocat madrileny d'esquerres, «mai vam aconseguir que la jutgessa Carmena tramités un desnonament». Quan no podien imaginar que quedarien aparellades al capdavant de les urbs més populoses de l'Estat, les dues dones ja compartien la preocupació pels veïns desfavorits que patien la pena silenciosa del desterrament per gentrificació.

Aquella etapa primitiva de Carmena i Colau va cedir pas en el 2015 a quatre anys compartits en el cim del poder municipal. Gràcies als diabòlics designis de Podem, el país va descobrir a les polítiques més apassionants de la dècada. I no només per alcaldesses. Es pot enarborar Soraya Sáenz de Santamaría en la competició, però una vicepresidència del Govern no s'exerceix en solitari per molt absoluta que sigui. Una anàlisi estricta referiria que l'experiment urbà va resultar infructuós, amb les dues alcaldesses en cotes insuficients després del recompte electoral.

El trauma és més profund. Carmena i Colau han consumit les seves opcions de saltar de la cimera municipal a l'estatal, vulgo Moncloa. En efecte, mai havien concretat aquesta ambició, però avançar una candidatura a la presidència del Govern és tabú a Espanya. Només els nens nord-americans poden presumir que acabaran a la Casa Blanca, aquí han d'ocultar els seus propòsits fins i tot després d'accedir al càrrec. D'haver obtingut una victòria folgada al maig, les dues alcaldesses haguessin adquirit una dimensió olímpica. En política comparada, Boris Johnson salta de l'alcaldia de Londres a la cúpula del seu país, i compte amb la hispanoparisina Anne Hidalgo.

Abans de discriminar Carmena per l'edat, els seus 75 anys queden juvenils enfront de Bernie Sanders (78) o Joe Biden (77), per citar dos qualificats adversaris de la reelecció de Donald Trump (73). No obstant això, els càlculs d'una projecció triomfal de les acaldesses sense partit s'ha ofegat en llàgrimes. Literals en el cas d'Ada Colau, que plora en una entrevista radiofònica mentre confessa el seu desig passatger d'abandonar, dins de la política de compenetració que exigeix ??als seus conciutadans. L'anorreament de Carmena es trasllada amb exactitud al seu «jo ja no soc res», que implica un «amb el que jo he estat», però també admet un desesperançat «amb el que pensava ser».

La patacada de Carmena i Colau, temperat en la segona pel manteniment de l'alcaldia a ròssec, comporta un retrocés de la causa femenina. Han estat substituïdes i amenaçades respectivament per figures masculines. Els cinc candidats a la Moncloa a les generals d'abril eren homes per la qual cosa, pensant en el futur, el defalliment de les dues líders manté una balança desequilibrada. El fracàs en la seva progressió atia un discurs reaccionari. Després de Hillary Clinton, prohoms demòcrates parlen sense sordina de presentar homes blancs.

Només falta respondre a la incògnita fonamental. Tot polític que sobresurt mínimament pot acabar de candidat a la Moncloa? Sí. Armin Sarkissian és el president d'Armènia. Era un destacat físic teòric que va arribar a treballar al costat de Stephen Hawking a Cambridge, abans d'enverinar-se de política. En una comparació amb la seva ciència de partida, assenyala que la democràcia ha saltat des de l'etapa newtoniana a la quàntica. És a dir, de la preeminència d'unes lleis fonamentals inapel·lables a la inspiració dominada per l'atzar.

L'acceleració de l'actualitat a través de les xarxes socials permet consolidar un estel en un termini brevíssim. En l'era de la política quàntica, un candidat aconsegueix de manera inesperada l'energia suficient per propulsar-se fins a les presidències. La ideologia de Trump, Macron o Salvini és menys rellevant que el seu ascens meteòric, les alcaldesses que van conviure a Madrid i Barcelona reunien el bagatge ideal per repetir un trànsit fulgurant a la cúpula de l'Estat. Han aguantat la caiguda de Podem sobre les seves espatlles, tot i que mantenen els matisos. Colau persegueix el protagonisme amb voracitat rockera en gira permanent, Carmena el succiona des de la immobilitat.

Totes dues ja són el passat, tot i que Colau perllongui la seva marxa turmentada. Esborrades del santoral, la ruleta apunta a nous candidats. El desgast evident de Pablo Iglesias i Albert Rivera demostra la fugacitat de les fascinacions. Ara mateix, Manuel Valls llisca amb l'habilitat necessària per imposar un exotisme captivador, gràcies precisament a la seva magistral jugada de sacrificar-se a Colau.