Fa molts anys que la selectivitat no és més que una sèrie de proves absurdes, obsoletes i sense cap mena de sentit ni utilitat. De fet, ja durant els meus llunyans anys preuniversitaris, mai vaig entendre per què els estudiants de l'extingit COU ens havíem d'avaluar a final de curs, un altre cop, de totes les matèries que ja havíem superat amb més o menys bona nota, durant els mesos anteriors, i més si la gran majoria d'aquests nous coneixements adquirits ja no els tornaríem a fer servir mai més en la nostra vida professional. Com així ha estat fins a la data. Que la raó de ser de la selectivitat s'hagi articulat sempre al voltant de la tesi darwinista de millorar la nota de tall que ha de donar l'accés als estudis universitaris desitjats, sense comprovar si realment es tenen o no les aptituds per afrontar-los, és més pobre que el vestuari d'en Tarzan. I així doncs, si els coneixements ja han estat degudament assolits i avaluats durant el curs, i per auditar les aptituds personals i competencials que es disposen per estudiar una o una altra carrera està clar que no serveix, quin és el veritable objectiu de la selectivitat? Torturar sense més un munt d'adolescents amb les hormones i els nervis pels núvols? Perquè si és només per això, per defensar aquests ridículs criteris de selecció acadèmica, tant per tant, ens ho passaríem tots molt millor muntant amb ells una mena d' Humor Amarillo televisat. Jo aquí ho deixo.
Tot i arribar a aquesta profunda reflexió durant els dies previs a la selectivitat del 94, la de l'estiu del mundial de Tassotti rebentant el nas a Luis Enrique i en Salinas fallant el gol cantat de sempre davant Pagliuca, encara avui la defenso. Recordo amb agror com aquella maleïda selectivitat em va dinamitar la nota de tall fins al punt de torpedinar-me la ruta universitària que hauria volgut fer, tan sols perquè no vaig saber afrontar l'estrès inherent a tres dies d'una reavaluació innecessària i muntada com el cul. I fins ara, res de nou sota el sol. Unes proves amb tant de pes per decidir si pots o no cursar segons quins estudis avaluant-te de coses que tenen poc o res a veure, ja no tenen justificació possible. Es miri com es miri. I quan anys més tard passes a formar part del sistema i t'adones que ara, a més, s'han convertit en la cirereta d'un pastís que edulcora i maquilla l'exigència i eficiència acadèmiques en benefici de la mediocritat, no et queda altre remei que exhalar un compungit puta bida tete. I així és com a cada mes de juny, els mitjans de comunicació ens esbomben els tradicionals nous rècords de sempre sobre l'elevat nombre de seles superades. Tenen tanta credibilitat com en Luis Suárez reclamant penals. Fins que aquesta selectivitat no abandoni les generalitzacions supèrflues de temps remots i passi a exigir aptituds competencials i concretes associades als respectius estudis superiors als quals donen accés, que se la cregui qui vulgui.
