30 de juny de 2019
30.06.2019
Diari de Girona

El dietari

30.06.2019 | 06:00
El dietari

DIssabte

Multiplicació dels peixos

La vida és, en molts aspectes, una regla de tres, com demostra una prova pilot dels pescadors de Roses, que no és sobrer fer-la, perquè encara queden sòmines que dubten sobre allò que intenta demostrar aquest experiment que ara explico.
Resulta que cinc anys enrere, preocupats perquè cada vegada hi havia menys lluç, els pescadors rosincs es van autoprohibir pescar en un àrea de 51 quilòmetres. Doncs bé, amb el pas del temps, aquest santuari marítim ha aconseguit multiplicar el lluç i ressuscitar les garotes, els molls i els pops. I això ha sorprès a alguns.
La conclusió de la prova pilot ha resultat aclaridora: si no pesques, els peixos continuen vius. La biologia també té la seva regla de tres.

DIumenge

Pactes

Curiosa, per no dir interessada, falta de memòria de la política quan critica ferotgement la intervenció del president de la Generalitat en la formació del nou govern de Santa Coloma de Farners, el seu poble i epicentre del «ratafiisme». Com a mínim de les coques de ratafia perquè a can Trias fan la millor del món.
S'ha construït un escàndol exagerat i pirotècnic, com quasi tot el que avui en dia està relacionat amb la política. És evident que Quim Torra mai s'hauria d'haver posat pel mig d'un pacte municipal. Perquè és president, perquè no mana en cap partit i perquè l'autonomia municipal hauria de ser respectada.
Però no és així i, sobretot, mai ho ha estat. No serà que els presidents Pujol, Montilla o Mas i tots els seus, en el passat, poderosos partits i diabòlics secretaris d'organització que amagaven micros dins de les flors, no van decantar centenars de pactes municipals.
Va home va, prou de simular escandalitzar-nos!

DIlluns

La grossa que no toca

He estat una setmana buscant una participació de la Grossa de Sant Joan. Tenia l'estúpida intuïció que em faria ric. Inicialment vaig entrar a preguntar en molts locals on habitualment venen butlletes de molts altres sortejos. I tots em deien amb antipatia que no en venien.
A través del web de la Grossa vaig trobar quins eren els punts de venda. Vaig entrar a un parell de supermercats de Girona. En el primer em van dir que estava exhaurida i al segon que feia un minut havien venut l'última butlleta. Vaig acabar desistit del somni de fer-me ric.
Avui s'ha fet el sorteig de la grossa i el premi ha quedat desert. I no és la primera vegada que passa.
Realment confien que una loteria que has de fer un scape room per comprar-la i que, a més a més no toca a ningú, pot sobreviure?
I si mai et toca un retorn, per cobrar es necessita un cobrador del frac.

DImarts

Segur que no ets tonto?

Un pare i un fill entren a una plataforma comercial d'electrodomèstics i electrònica de consum de Girona a comprar un adaptador elèctric necessari per endollar qualsevol estri d'aquí al país on el noi hi passarà unes setmanes.
S'acosten a un dependent i li pregunten si en tenen un que funcioni a Irlanda. La resposta es converteix en pregunta: «Irlanda és Europa?» Pare i fill contesten que sí, entre sorpresos i entendrits. El dependent s'acosta a una dependenta -l'espavilada- i li pregunta si tenen adaptadors per a Irlanda.
La noia, amb una seguretat irrebatible, respon: «clar, és aquest que tens davant dels nassos, no veus que té la bandera dels Estats Units!».
El petit comerç continua essent imprescindible.

DImecres

Obsessió caríssima

Lluís Lloret, històric alcalde de Bàscara, ha estat condemnat a la presó per, segons un tribunal, haver enredat un empresari amb un afer urbanístic i llevar-li sis milions per poder finançar una obsessió: l'hípica de Bàscara.
Lloret es va passar anys proclamant un somni visionari: construir a Bàscara una faraònica ciutat dedicada als cavalls. Amb el temps la visió es va convertir en obsessió i deliri.
Però el projecte de metròpoli eqüestre es va anar empetitint fins projectar una hípica. Quan els periodistes el trucàvem per demanar com anava el projecte, sempre ens driblava, tot anunciant que acabaríem fent cròniques importants sobre la gran ciutat dels cavalls.
Aquest país ha donat massa responsabilitat urbanística a ajuntaments i alcaldes a qui mai haurien d'haver endossat tant poder sobre el paissatge com a fàbrica de diners. Durant massa temps les comissions d'urbanisme van ser una farsa que bàsicament servien per pagar assistències als seus membres.
La majoria de pobles, que agonitzaven demogràficament, van sobreviure ­especulant. I ara ens trobem casos ­commovedors, com ara que algú com Lluís Lloret hagi estat condemnat a presó -molts pocs haurien de trepitjar una presó i aquest no seria el cas- per exercir un poder que mai li haurien d'haver donat.

DIjous

Martingala planetària

The World's 50 Best Restaurants s'ha convertit en un martingala planetària. Queden lluny les ­iniciàtiques i modestes gales de Londres, apadrinades per Ferran Adrià.
Els seus promotors, olorant un gran negoci, han aplicat al seu espectacle el ­llibret de Berny Ecleston, transformat la gala en un circ d'abast mundial. ­Aconsegueix la gala anual la ciutat o país que més paga. Com si fos la Fórmula 1 o un mundial de futbol.
Avui ha estat Singapur, però es podria haver fet a Las Vegas o a qualsevol país àrab sense charme ni sediment. The World's 50 Best Restaurants ha abandonat l'austeritat anglesa i ha quedat abduït per l'esperit de Don King.
La llista aquesta dels millors ­restaurants s'ha disparat un tret al peu deixant fora els millors. Qui ha estat primer a la llista ja no pot ser-ho mai més i queda regalat a un requadre d'honor, alliberant-lo així de la despietada competició.
Me n'alegro per gent com els germans Roca, perquè els deslliura de l'insuportable pressió que va desquiciar Ferran Adrià.
La competició és sana a l'esport però sobrera a la cuina, artística i compromesa. Però les llistes són llistes, i si els primers ja no poden tornar a ser els millors és com impedir que Amancio Ortega pugui tornar a aparèixer com l'home més ric d'Espanya perquè ja ho ha estat, o que Messi ja no pugui guanyar més la pilota d'Or.
O és un rànquing pretesament rigorós dels millors, o és un lucratiu negoci planetari que acabarà tenint més restaurants en el requadre d'honor que no pas a la llista dels 50.

DIvendres

Fer l'agost el juliol

Fa dies que no em trobo per esmorzar un conegut de Girona que ven i instal·la aires ­­con-dicionats. Feia mesos que li deia que faria l'agost. I ell sempre em responia, expert com és, que l'agost es fa el juliol.
La seva teoria és que un estiu es dispara molt la venda d'aires si els darrers dies de juliol fa molta calor. Si l'onada és a l'agost, la gent ja està de vacances i ho resisteix millor o decideix que ja s'està acabant l'estiu i que no li cal fer la despesa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook