¨No existeix l'instint de maternitat; la dona no és un ximpanzé obligada a alletar». Aquestes paraules de la feminista francesa Élisabeth Badinter resumeixen la visió que de la maternitat té el feminisme radical, el qual confon l'equitat amb l'igualitarisme entre els dos sexes. L'excel·lent llibre Mama desobedient d'Esther Vivas (2019, Ara Llibres) és una reacció al menyspreu amb què s'ha abordat la maternitat des de la segona onada feminista, que neix amb Simone de Beauvoir i es consolida a partir del maig del 68.
La visió de Vivas és també feminista, amb freqüents referències al patriarcat, però sap integrar i valorar positivament la maternitat. Si s'entén per patriarcat el sistema estructurat a la societat i a la família en què la dona queda inexorablement subordinada a l'home, crec que el patriarcat és una realitat en progressiva decadència des dels anys vuitanta, quan la dona es comença a incorporar massivament al mercat de treball. Els problemes principals de la dona avui, i en particular de la dona que vol ser mare, són uns altres que l'autora descriu amb encert. Té a veure amb les exigències del capitalisme neoliberal i l'erosió dels drets laborals que aquest està comportant. Aquest sistema econòmic busca el rendiment a curt termini, i té poc interès en conciliar maternitat i ocupació.
Vivas critica que avui, en lloc d'abordar les causes reals de la infertilitat, es busca la solució en la reproducció assistida, i l'encerta de ple quan conclou: «... com si la tecnologia pogués solucionar els problemes polítics, això sí, amb el conseqüent negoci econòmic». Podem afegir que abordar els efectes del problema de la infertilitat alimenta el sistema dominant, mentre que afrontar-ne les causes el qüestiona. Vivas fa referència a la complicitat entre el feminisme radical i el neoliberalisme i la seva coincidència estratègica en el menystenir la maternitat.
L'autora denuncia que darrerament la prioritat política a l'Estat espanyol ha estat ampliar els permisos de paternitat a setze setmanes i que aquests siguin intransferibles. Dins dels països de la UE estem al capdavant en el permís paternal retribuït al 100%, i a la cua en la baixa de maternitat retribuïda. Avui continuem en les mateixes 16 setmanes de maternitat de fa gairebé quatre dècades, quan la majoria de dones no treballaven. Clarament la ideologia del feminisme radical i igualitarista preval sobre les necessitats de les mares (la majoria d'elles voldrien allargar el seu permís més enllà de les setze setmanes) i de les pròpies criatures (que clarament necessiten més la mare que el pare en el seu primer any de vida).
L'autora reivindica la mare com a subjecte polític. Segons Vivas, «quan des d'un feminisme institucionalitzat es diu, més explícitament o menys, que el que hem de fer és treballar, competir, triomfar, s'assumeix l'ideari liberal i productivista del capital.» I afegeix: «Ha arribat l'hora de dir-ho: l'esquerra té un problema, i greu, amb la maternitat, la criança i la família. En la mesura que no és capaç de reivindicar aquestes, l'esquerra deixa les mares òrfenes políticament i s'adapta al feminisme liberal». Vivas qüestiona que les persones se sentin més realitzades treballant en una feina precària que cuidant les persones que estimem.
Si a la majoria de dones fa cinquanta anys els mancava la llibertat de poder tenir una vida professional autònoma, avui moltes dones no són lliures per poder gaudir de la maternitat. Segons Esther Vivas, la societat ha de prendre consciència de «com unes pràctiques tan rellevants per a la societats humanes com són gestar, parir, alletar i criar, han estat relegades als marges, i de la necessitat de valorar-les, visibilitzar-les públicament i políticament i reivindicar-ne la responsabilitat col·lectiva en el marc d'un projecte social emancipador».
Es tracta de la mirada lúcida i valenta d'un nou feminisme que sap conciliar els desitjos i interessos de la dona amb l'interès comú de la societat. Crec que el futur ha d'anar per aquí.
