A l'any 1987 vaig passar-me més d'un mes a Iugoslàvia i en tornar, espantat pel que havia vist i escoltat, vaig publicar dos articles al Diari de Girona, també una llarga crònica a la Revista de Girona, on anunciava que esclataria una atroç guerra i que l'epicentre del gran sisme s'originaria a Pristina, capital de Kosovo.
L'enfrontament es produí al 1991 i acabà al 2001 gràcies a la intervenció enèrgica dels Estats Units, posant en evidència la incapacitat d'Europa per resoldre els seus propis conflictes. Un ridícul més d'aquesta Europa que es vanta de ser el continent més respectuós amb els Drets Humans. Dos anys després el filòsof francès Bernard-Henry Levi, de retorn de Iugoslàvia, més tensa i violenta, ho va predir i ningú li va fer cas.
A Iugoslàvia arran de la mort d'en Tito afloraren les tensions ètniques, religioses i econòmiques, que havia controlat sense massa repressió. Quan es parlava de la república balcànica els entesos afirmaven que era un malentès polític condemnat a esberlar-se.
L'Estat d'Israel, terra santa o terra promesa, és actualment un crispat embolic polític, un dels més dels grossos del planeta, tanmateix sempre ha estat caminant per la corda fluixa. Actualment és un territori amb una situació bel·ligerant latent, que pot materialitzar-se en una guerra de guerrilles inacabable, més que en un conflicte entre exèrcits en ple desert, com en els films inspirats en la bíblia.
Perquè Jerusalem representa una cruïlla de camins, que ha estat trepitjada per moltes cultures, religions i exèrcits, un pont cap a Europa, com també cap a Àsia. Sempre ha representat un punt geoestratègic cobejat pels grans imperis. Israel és un país exposat per la seva situació geogràfica a ser violentat. Ha de vigilar el cel i el mar i té massa fronteres que ha de controlar perquè no els entrin enemics militaritzats.
L'han envaït històricament els jordans, els egipcis, els palestins, els libanesos, pobles veïns, també els que l'han emprat com a corredor -babilonis i otomans- per conquerir estats europeus o africans, uns altres li entraven pel mar Mediterrani per endinsar-se en l'Orient Mitjà o per apropiar-se de Jerusalem, com feren els creuats a fi de proclamar orgullosament que la ciutat havia caigut i ells eren els nous amos.
Fins i tot Napoleó, tocat per la megalomania, va voler penetrar a Israel foradant les muralles de la ciutat portuària d'Acre, una temptativa fallida, perquè, quan demolí amb esforç herculi i sacrifici de soldats una muralla, se'n va trobar una segona inexpugnable i desistí tot considerant que no pagava la pena perdre temps i que ja s'havia fet vessar massa sang per una qüestió d'orgull personal. Se'n va anar a fer la guerra a un altre indret més ric i valuós pel seu propòsit expansionista.
Durant la nostra estada no he vist res que em fes pensar en un propòsit ferm de percaçar la pau definitiva entre jueus i palestins o els països àrabs. No puc dir que s'han acostumat a conviure en un estat prebèlic; se sovintejaven les mirades entrecreuades d'odi i desconfiança en els carrers i places. També en els hotels on els palestins treballen com a cambrers o empleats de la neteja. Un rancor per les dues bandes perenne, immarcescible. Fa anys vaig publicar el resultat d'un estudi d'un periodista anglès, que arribà a la conclusió que mentre als nens palestins i jueus se'ls eduqui en l'odi el problema és irresoluble.
Vaig anar a Israel amb la mirada pueril del nen davant del pessebre, que contempla meravellat el poble de Betlem a un pam de distància de les muralles de Jerusalem i altres poblacions bíbliques o evangèliques. Tot aquest món infantil del pessebre ocupava dos metres quadrats del menjador de les cases. També molts topònims els tenia enganxats a la memòria: el Mar Mort, el Mar de Galilea, el riu Jordà -en el pessebre, una tira de paper de plata serpentejant- la Muntanya de les Oliveres, Judea, Cafarnaüm, el Muntanya de les Temptacions, Jerusalem.
En aquest viatge a Israel he vist coses que no m'han agradat gens ni mica i m'han deixat anguniejat (en parlaré en el proper article). La segona nit que dormírem a Jerusalem, un palestí matà a ganivetades un jueu i en malferí un altre; fou abatut per un soldat amb dos encertats trets al cap. «Un assassí menys que no tornarà a matar», ens comentà el nostre guia. No estan de romanços els jueus i arreu veus militars armats fins les dents, càmeres de filmació espiant tot el que es mou en els carrers i places de les zones conflictives, com homes de paisà amb metralleta passejant per les avingudes i entrant i sortint dels hotels.
Quan entres en el desert lluny del brogit urbà, en realitat et fiques dins l'Antic i el Nou Testament. Et reconeixes en el paisatge, et resulta familiar. El que veus ja ho havies vist de petit o imaginat, res et sorprèn massa. Fins i tot hom s'adona que als environs de les poblacions es troben petites tribus de beduïns. Ja no viuen sota tendes de campanya amb sostres de pell d'animals sinó en furgonetes, caravanes o tendes metàl·liques.
Alguns beduïns s'han incorporat a la ciutat, però encara molts volen conservar estrictament la cultura i practiquen el nomadisme; viuen del pasturatge i dels bescanvis. Es declaren els verdaders amos del desert i dels territoris limítrofes perquè son l'ètnia més antiga, la resta invasors nouvinguts; el problema és que no tenen cap document notarial que ho demostri; pul·lulen pels deserts i són ben tractats pels estats.
Dimecres vinent completaré la nostra experiència per Jerusalem.
