03 de juliol de 2019
03.07.2019

No passaran

02.07.2019 | 23:44

No passaran». Va ser una de les consignes que van cridar els manifestants convocats per l'ANC a la plaça Sant Jaume amb motiu de la presa de possessió com a alcaldessa d' Ada Colau. Utilitzaven un lema que va servir als republicans que lluitaven contra el feixisme i que va estar penjat el 1937 a un dels accessos a la plaça Major de Madrid com a símbol de la resistència. No és nou l'intent d'una part de les forces partidàries de la independència de vincular el seu projecte polític amb la II República. De fet, durant l'actual legislatura s'ha normalitzat el concepte de «fer república», que ha vingut a sumar-se als esforços argumentals més antics per fer creure que va ser la societat catalana en el seu conjunt la que va estar al bàndol republicà, obviant el fet que els repressors i les víctimes de la Guerra Civil van estar repartits en tots els territoris d'Espanya. Va ser així a Barcelona però també a Madrid, ciutat amb la qual es va organitzar un corredor humanitari per ajudar a resistir el setge de les tropes de Franco.

És legítim que els partidaris de la independència s'apropiïn dels ideals i valors de la República? Hi ha un paral·lelisme entre la repressió franquista i el que està succeint avui a Catalunya? És bo recordar una vegada més que entre els i les catalanes hi havia franquistes i republicans. És sabut que no va ser necessari anar a Burgos a buscar els alcaldes catalans de la Catalunya franquista. Roger Molinas ha documentat aquesta qüestió en diversos articles que mostren com dels 219 alcaldes franquistes que es van presentar a les eleccions de 1979 i 1983, la principal formació que els va reclutar va ser CiU, força lluny del partit oficial del règim, la UCD, i d'Aliança Popular. També és sabut que la II República va ser un moviment de les esquerres, de les classes treballadores i populars de tot Espanya per canviar un model social injust. Va ser un projecte sostingut també per una burgesia il·lustrada que volia modernitzar i democratitzar Espanya. Les seves prioritats eren combatre l'analfabetisme, fomentar la participació política, portar l'educació a aquelles capes de la població que mai se n'havien beneficiat però també impulsar polítiques socials que més tard definirien el que avui coneixem com a Estat de Benestar. Cap d'aquestes qüestions mou avui el moviment independentista, que aspira a aixecar murs entre el que els republicans consideraven pobles germans, simbolitzats abans i ara per les ciutats de Barcelona i Madrid i l'inoblidable llenç del pintor Ramon Puyol que resava: « ¡No pasarán! El fascismo quiere conquistar Madrid. Madrid será la tumba del fascismo».

En diverses entrevistes, el president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme, Carles Vallejo, ha alertat del perill de comparar la situació política actual a Catalunya amb la lluita antifranquista i de la banalització que això suposa de la dictadura i d'uns fets que es van desenvolupar en un context totalment diferent al d'ara. Vallejo ha explicat el que va significar per a ell i altres milers de represaliats patir detencions arbitràries, tortures durant setmanes i empresonaments en condicions extremes.

Encara que molts esdeveniments contemporanis ens semblin injustos, no són ni franquisme ni feixisme. Ni l'Espanya contemporània és equiparable al règim de Franco ni és legítim utilitzar consignes que pertanyen a aquelles persones que van donar la seva vida per uns ideals que res tenen a veure amb una manifestació que pretenia deslegitimar l'elecció d'una alcaldessa que havia obtingut democràticament els 21 suports necessaris per a la seva investidura.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook