12 de juliol de 2019
12.07.2019

Per això són els amics

12.07.2019 | 00:38

Laura Borràs és grandiosa. Literalment, en el sentit que si alguna vegada passegés pel carrer amb Jordi Pujol semblarien un tráiler de la sarsuela Gigantes y cabezudos, i també metafòricament: és una mina pels columnistes, quan no és perquè es disfressa de plàtan descomunal, és perquè té la mala idea d'obrir la boca, i quan ben assessorada no fa cap de les dues coses, un jutge investiga presumptes irregularitats en contractes que va atorgar a un seu col·laborador, tal com explicava El Periódico.

Els fets investigats van ocórrer quan la Borràs dirigia la Institució de les Lletres Catalanes, una cosa que un servidor no sabia ni que existís, ni molt menys per què servia, però que ho ha esbrinat mirant en la seva web: «per poder mostrar la potència i la qualitat de la literatura catalana». Suposo que es deu referir només a l'escrita en català. Mostrar la potència i la qualitat de la literatura catalana és tasca no difícil, sinó impossible, perquè el que no existeix difícilment es pot mostrar, així que és natural que la seva directora es dediqués a funcions més assequibles, com ho és la de repartir diners a amics i coneguts. No en va aquesta és la principal funció no de la ILC, sinó de la majoria d'entitats i institucions catalanes. No passa setmana que no m'assabenti d'algun conegut -dels de llacet groc a la solapa, per descomptat- que ha trobat feina a Barcelona, en algun dels xiringuitos que el Govern català té per a aquestes funcions exclusives. Quan m'assabento d'un nou cas, no puc deixar de sentir-me'n una mica orgullós, perquè tots cobren un bon sou, i això és gràcies als meus impostos i als de tots vostès, estimats lectors que, per tant, també s'haurien de sentir així orgullosos d'aquesta tropa que anem col·locant.

Tornem a la Borràs i la ILC. Si s'han de repartir diners, s'han de repartir a amics i coneguts, per aquesta banda res se li pot retreure a l'ara diputada, a Catalunya això sempre s'ha tingut clar i s'ha exercit.

En la primera edició del premi Nadal, que va guanyar Carmen Laforet amb Nada, s'hi havia presentat César González Ruano, que estava convençut que el guanyaria, ja que a més de magnífic escriptor, era amic de la majoria de membres del jurat. González Ruano es va enfadar molt quan va saber que havia guanyat la Laforet, s'ho va prendre com un greuge i va anar a demanar explicacions. Quan li van argumentar que senzillament havien considerat que la novel·la de la jove i desconeguda Laforet era millor que la seva, va replicar amb duresa:

- Però des de quan es donen els premis als millors, en lloc de donar-los als amics?

La Borràs, llegida ella, o això diu, segur que coneixia l'anècdota, i no voldria que ningú li fes la mateixa protesta referida als diners que reparteix la ILC. Així que, avorrida al seu despatx una vegada comprovat que mostrar la potència i la qualitat de la literatura catalana era un treball que la sobrepassava a ella com sobrepassaria a qualsevol humà i a no poques divinitats, es va aplicar a repartir diners.

-Però des de quan els diners es donen a qui els necessita en lloc de donar-los als amics?- es preguntaria a si mateixa la directora, mentre distreia 45.550 euros de la caixa i els posava a la butxaca del seu col·laborador, en una frase que hauria aplaudit el mateix González Ruano malgrat que no escrivia en català.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook